Flamenc en un tren de Rodalies

Paco de Lucía.

L'interior d'un tren de Rodalies, en algun lloc de la segona corona metropolitana de Barcelona, pocs dies abans d'acabar-se l'any que tot just hem deixat enrere. Repartides al llarg del vagó, una quinzena de persones amb les mascaretes convenientment col·locades s'abstenen de parlar i de menjar a dins del comboi, seguint les instruccions del propi operador de la línia ferroviària, no fos cas que despertessin la bèstia. Mentre la gran majoria s'entretenen amb les pantalles dels seus respectius telèfons mòbils, jo ho faig amb una de les múltiples revistes musicals (en paper) que encara compro religiosament cada mes per allò d'estar al dia i donar suport a la causa.

Amb aquestes, entra un adolescent amb una guitarra espanyola a les mans, també amb la part inferior del rostre convenientment tapada per una mascareta d'un color tan neutre i ensopit com l'estat d'ànim general a l'interior d'un tren de Rodalies, i comença a tocar "Entre dos aguas" de Paco de Lucía. L'escena trenca la monotonia habitual d'aquesta gàbia mòbil que anomenem transport públic. Preguntant-me si ha escollit una peça instrumental per allò de no alçar la veu a l'interior del tren, o si simplement va tocant sobre la marxa allò que li ve de gust, guardo la revista per escoltar-lo atentament. El cas és que el noi toca de fàbula i m'acaba d'alegrar el dia.

Malgrat tot, la resta dels passatgers no li fan el més mínim cas, absorbits encara per aquell món aparentment més fascinant que es troba a l'altre costat de les seves pantalles tàctils, tan avesats a tenir-ho tot a l'abast d'un clic que semblen haver perdut la capacitat de deixar-se sorprendre per un esdeveniment tan inesperat com aliè a la monotonia –total, qui és un xaval que toca flamenc com els àngels al costat de l'influencer del dia?-. A partir d'aquí, em temo que el problema ja no és si un ministre passa de tot o si el conseller de torn no fa prou bé la seva feina. Se'ns ha educat per parar més atenció a allò que passa dins d'una pantalla més diminuta que la nostra butxaca, que no pas a cap estímul de carn i os que es manifesti davant mateix dels nostres nassos. I en això ens hem acabat convertint.