Formats a París per dos germans d'ascendència sueca, Herman Dune –al seus inicis Herman Düne, amb dièresi sobre la u- van esdevenir durant la primera dècada del segle XXI una de les joies de la corona de la música indie facturada a l'Europa continental, però mai van amagar la seva fascinació pels Estats Units i tota la seva herència musical. Han passat els anys, i els dies en què peces com "I Wish that I Could See You Soon" animaven els estius de la nació festivalera ja queden lluny. En l'actualitat, el nom de la banda respon en realitat al projecte unipersonal de David-Ivar Herman Düne, que ja porta una bona temporada instal·lat a Los Angeles i, sorpresa, acaba de lliurar el seu disc més genuïnament nord-americà.
"Notes from Vinegar Hill" (2020) és exactament el que el seu títol indica. Una col·lecció de confessions, apunts, neguits i reflexions en veu alta que Herman Düne ha realitzat des de la seva nova llar a la metròpoli californiana. Una col·lecció de cançons on ell mateix s'ha fet càrrec de tots els instruments, i que si bé marquen distàncies amb aquell passat a aquestes alçades tan llunyà, també suposen la seva aproximació més directa a l'essència d'aquella música d'arrel nord-americana que sempre l'ha inspirat. A peces com "Say You Love Me Too", "Freak Out Till the Morning Dew" o "Vinegar Hill" hi ressonen The Band, el Dylan de finals dels 60 i tot allò que se'n deriva. Nova declaració d'intencions de qui al seu dia s'havia perfilat com la resposta europea a l'aleshores emergent escena antifolk.
Disponible a Bandcamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada