Hi ha quelcom en el ritme i la cadència de "Quelque chose", la peça que enceta el darrer i homònim àlbum de Carla Bruni, que pot arribar a recordar la dinàmica revisió del "Dance with Me" dels Lords of the New Church facturada al seu dia pels seus veïns i contemporanis Nouvelle Vague. També hi ha aquella elegància tan francòfona amb què aquests últims han reinterpretat bona part del cànon punk anglosaxó i de la qual la pròpia Bruni ha estat presumint des que l'any 2003, ja consolidada al món de les passarel·les, es va despenjar amb un àlbum de debut –"Quelqu'un m'a dit" (2002)- que al seu moment va despertar merescuts elogis, i que el temps probablement hauria tractat millor de no haver arribat la seva autora a habitar el Palau de l'Elisi.
"Carla Bruni" arriba a tres anys d'un disc de versions –"French Touch" (2017), que també tenia la seva quota punk amb una revisió del "Jimmy Jazz" de The Clash i on col·laborava tot un Willie Nelson- i suposa el primer llançament amb material propi de l'exPrimera Dama francesa en set anys. També és un dels seus cançoners més rodons, amb registres que van del classicisme pop de la citada "Quelque chose" al folk juganer de "Rien que l'extase", passant per la cançó d'autor amb accent genuïnament francès d'"Un secret" i les textures gairebé jazzístiques de "Partir dans la nuit". Arribat aquest punt, òbviament, el conjunt del disc pot agradar més o pot agradar menys, però torna a posar sobre la taula el valor com a autora de cançons d'una artista a qui molts han comès l'error de donar l'esquena per raons que no tenen res a veure amb la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada