50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.