Spirit in the Sky

Norman Greenbaum.

De no haver estat per Norman Greenbaum, aquell hagués estat un matí qualsevol. Un altre matí avorrit de llevar-me, enfilar-me al cotxe de la meva mare i anar a l'institut. Però aquell dia va ser diferent. Tan bon punt el cotxe es va posar en marxa i la mare va engegar la ràdio, un poderós riff de guitarra amb accent boogie i escopint fuzz pels quatre costats es va apoderar del vehicle. "Vaja, quina marxa que tenen aquests, avui!", va exclamar ella. Jo no vaig dir res, estava literalment flipant. Coneixia aquella cançó, en aquell moment hauria estat incapaç d'anomenar-ne l'autor, però l'havia escoltat en incomptables ocasions -anuncis, pel·lícules, radiofórmules...-. Això sí, mai abans m'havia causat l'impacte que em va causar aquell matí. Entenguin-me, un dia que comenci al ritme d'"Spirit in the Sky" ha de ser bo per força, i encara avui agraeixo als responsables de l'emissora radiofònica de torn -ni tan sols recordo quina era- que, per una vegada, em fessin anar content a l'institut.

"Spirit in the Sky", publicada com a single el 1970 i emmarcada al disc homònim del mateix any, és probablement la peça més universal d'aquell cul de sac que algú va anomenar rock cristià, però aleshores jo no ho sabia. Sí, havia intuït alguna cosa per aquella lletra que citava a Jesús i parlava d'un esperit que es trobava al cel, però em trobava tan hipnotitzat per aquella guitarra -i l'slide, no ens oblidem de l'slide!-, aquelles enèrgiques picades de mans i aquell baix hipnòtic, que no vaig tenir temps de parar-me a escoltar la lletra. Quan finalment ho vaig fer, al cap d'uns anys i ja coneixent el nom de l'autor, em va xocar que un artefacte psicodèlic d'aquelles dimensions pogués tenir inspiració religiosa. Evidentment, res d'això m'hagués passat pel cap si aleshores hagués sentit parlar d'Alan Sparhawk o David Eugene Edwards, però la cosa tampoc anava per aquí. "Spirit in the Sky" serà la peça més universal del rock cristià, però Greenbaum era i segueix essent jueu. Si va compondre la peça en qüestió, ho va fer inspirat pels westerns que havia vist de petit i la càrrega espiritual d'escenes com la mort d'un pistoler.

Nascut a Malden, Massachussets, Greenbaum havia destacat a principis dels 60 com a intèrpret de folk als circuits universitaris de Boston. A mitjans de la dècada va abandonar el seu estat natal i es va dedicar a recórrer els Estats Units com a membre de Dr. West's Medicine Show and Junk Band, jug band de vocació àcida amb la qual va arribar a enregistrar un àlbum -el mai prou valorat "The Eggplant that Ate Chicago" (1967)- abans d'establir-se pel seu compte a Los Angeles. Va ser a la costa californiana on va encetar amb "Spirit in the Sky" una trajectòria solista que, si bé mai va tornar a assolir aquelles cotes de popularitat, donaria peu a un cançoner tan ric com eclèctic, on la psicodèlia inicial deixaria pas a registres com el blues-rock, el country-rock o el folk-rock. Com a mostres, peces com "Petaluma" -inclosa al disc homònim de 1972, sembla "Spirit in the Sky" interpretada amb instrumentació hillbilly- o el single "California Earthquake" (1971). Pel que fa a "Spirit in the Sky", ha estat objecte de nombroses versions al llarg dels anys -a destacar les de Bauhaus i Kentucky Headhunters-, Goldfrapp la va samplejar a "Ooh La La" i les seves notes ressonen cada vegada que els Sheepdogs entonen "Feeling Good" -peça produïda i coescrita per Patrick Carney dels Black Keys-.