(1927-2023)
Durant el meu segon curs a la universitat vaig estrenar un ritual que va durar pràcticament fins que vaig haver acabat la carrera, i que consistia en començar cada matí obrint El Periódico per la pàgina on Josep Maria Espinàs publicava el seu article diari –El petit observatori, es deia la secció-. Em meravellava el fet que algú fos capaç d'escriure cada dia de l'any, entenent que sempre arribava a dir quelcom que venia de gust llegir. Fa cosa d'una dècada que jo mateix provo de practicar aquest exercici, escrivint com a mínim una entrada diària a DWTC. I justament per això, perquè soc incapaç de mantenir el nivell i la coherència que presentaven matí rere matí els articles d'Espinàs, la meva admiració cap a la seva dedicació s'ha fet encara més gran.
Espinàs era l'home que escrivia (i publicava) cada dia, però també un dels màxims referents de les lletres catalanes i un dels grans cronistes d'una Catalunya que li deu molt més que les mostres de condol protocolàries de polítics i companyia. També va ser un dels grans difusors de la cultura catalana en ple franquisme com a impulsor de la Nova Cançó i membre fundador dels Setze Jutges. Escriptor, periodista i músic són tres etiquetes que defineixen tres fragments del seu llegat però es fan petites davant la immensitat de la seva figura. "El perfeccionisme és la coartada de la inseguretat", va dir una vegada. Una de les moltes cites memorables d'un erudit en el sentit més estricte de la paraula. Ha mort a l'edat de 95 anys. Descansi en pau, mestre, i moltes gràcies per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada