50 anys de "Mardi Gras"

Diuen que en aquesta vida tot té un final, i avui fa 50 anys que es va començar a materialitzar el d'una de les bandes més grans de la música del segle XX. En realitat, el final de Creedence Clearwater Revival s'havia començat s'havia començat a escriure durant la tardor de 1970 amb la sortida de Tom Fogerty, poques setmanes després de publicar-se "Pendulum", l'última obra mestra del grup californià. La cadena posterior d'esdeveniments va acabar precipitant la ruptura definitiva d'una formació que ja va arribar esquerdada a les sessions de gravació de "Mardi Gras", el seu setè i últim àlbum, lliurat l'11 d'abril de 1972, avui fa mig segle.

Després d'editar "Pendulum", la banda, reduïda a trio –John Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford- es va embarcar en una exitosa gira internacional que no feia preveure res del que vindria a continuació. Va ser al moment d'entrar a gravar "Mardi Gras, la primavera de 1971, quan Cook i Clifford van imposar a Fogerty la seva voluntat de tenir més protagonisme tant a nivell vocal com de composició –recordem que fins aleshores, i salvant les versions sempre ben triades d'altres artistes, tot el material gravat per CCR era compost exclusivament per Fogerty-. Aquest no va tenir cap més remei que accedir, en un moviment que certa historiografia ha qualificat com a democratitzador però a la pràctica es va traduir en l'única obra menor del conjunt.

I no, no és que "Mardi Gras" sigui un mal disc. Aquí tenim el country rock tardorenc de "Need Someone to Hold", composta per Cook i Clifford i cantada per aquest últim. O el rock'n'roll "What Are You Gonna Do", obra del mateix Clifford. Però no deixa de ser revelador que les peces més sòlides del lot siguin de llarg les que va compondre Fogerty. Començant pels aires honky tonk de la inicial "Lookin' for a Reason", acabant amb l'embranzida elèctrica de "Sweet Hitch-Hiker", i passant òbviament per l'eterna "Someday Never Comes", tota una perla sovint eclipsada pel seu context. Pocs mesos després de publicar-se l'àlbum, el grup es va separar i va començar una de les batalles legals més llargues i lamentables de la història de la música pop.