"Halloween Ends" (2022)

Laurie Strode (Curtis) i Michael Myers en un fotograma de "Halloween Ends".

El millor de "Halloween Ends" (2022), enèsim capítol de la nissaga cinematogràfica de Michael Myers i tancament de la trilogia iniciada ara fa quatre anys amb "Halloween" (2018), és amb tota probabilitat la banda sonora. Un combinat de rock'n'roll primitiu, soul i punk rock que en el millor dels casos despertarà l'espectador de l'estat d'estupefacció que pot arribar a generar el visionat de la cinta en qüestió. Per contra, el pitjor de "Halloween Ends" és tota la resta, la pel·lícula en ella mateixa. Un despropòsit que no aconsegueix salvar ni la presència d'una Jamie Lee Curtis a qui sempre ve de gust veure a la gran pantalla, i que bé podria ser una ferma competidora de "Halloween: Resurrection" (2002) si féssim un rànquing dels films més desafortunats de tota la franquícia.

I això que les perspectives eren prou elevades. Si la citada "Halloween" presentava Myers en bona forma malgrat no assolir els nivells d'excel·lència que cal esperar d'un dels grans carnissers de la història del setè art, la segona part de la trilogia dirigida per David Gordon Green –"Halloween Kills" (2021)- directament feia un salt endavant, tornava a les essències més genuïnes de la nissaga i es perfilava com el capítol més notable des que John Carpenter engendrés la criatura amb la fundacional i canònica "Halloween" (1978). Tan altes eren les expectatives després de veure com Michael Myers per fi tornava a ser ell mateix al cap de tants anys, que igual de dura ha estat la caiguda al buit un cop visionada la seva seqüela.

El problema de "Halloween Ends" no és que el guió faci aigües per totes bandes –i no resolgui cap de les incògnites deixades a l'aire al final de "Halloween Kills"-, que també, sinó que a mida que van avançant els esdeveniments un té la sensació de no estar veient ni tan sols una pel·lícula de Halloween. Si un dels grans encerts de "Halloween Kills" havia estat posar Michael Myers –novament interpretat per James Jude Courtney i el veterà Nick Castle- al centre de la pel·lícula –apartant-ne fins i tot a Curtis-, un dels errors més inexplicables de "Halloween Ends" és justament haver fet el contrari. Prescindir de la figura central de la nissaga fins al punt que amb prou feina se l'arriba a veure, que les morts més notables del film –si és que n'hi ha alguna en una història tan previsible- ni tan sols les provoca ell, i que l'esperat duel final amb Laurie Strode (Curtis) arriba tard i té un gust certament descafeïnat.

El problema de "Halloween Ends" també és haver introduït un personatge tan prescindible i desubicat com aquest aprenent de Myers que és Corey Cunningham (Rohan Campbell). Un gir totalment innecessari al guió, i una comparació –la de Cunningham amb Myers- que resulta tan absurda com la de Darth Maul amb Darth Vader –no hi ha color, vaja-. Si aconsegueix alguna cosa, a banda de desesperar a qui hagi passat per caixa per poder veure Myers un cop més en acció, és accentuar la sensació de naufragi que embolcalla gairebé dues hores de metratge que no es fan llargues sinó eternes. Fins al punt que un acaba agraint el moment en què salten els títols de crèdit al ritme trepidant del "(Don't Fear) The Reaper" de Blue Öyster Cult –un dels plats forts de la citada banda sonora juntament amb The Cramps, Dead Kennedys i Jack & Jim-. Sí, una altra cosa bona de "Halloween Ends" és que, fent honor al seu títol, hi ha un moment en què per fi s'acaba.

Arribat aquest punt, no cal dir que "Halloween Ends" no seria la recomanació més idònia per a una vetllada com la d'avui. Vagin a veure-la si desitgen assistir al final d'una trilogia francament malaguanyada, però esperin-se a demà o a la setmana vinent. Per a una nit de Halloween com cal, tornin a l'original de 1978, a la seva primera seqüela –"Halloween II" (1981)-, a la mai prou reivindicada "Halloween H20" (1998) o, és clar, a Halloween 2018 i "Halloween Kills". Hi sortiran vostès guanyant, i en acabat podran donar-se el gustàs de fer sonar els Cramps a tot gas. Sigui com sigui, passin una bona nit de Halloween –o Castanyada, que una cosa no és incompatible amb l'altra-, i que Michael Myers els agafi fent bondat.