King Biscuit Time

Des d'aquest estudi d'Helena, Arkansas, s'emet King Biscuit Time, el programa radiofònic més antic dels Estats Units –la primera emissió data de 1941-. Un espai que va jugar un paper clau en la difusió del blues del Delta, i que durant molts anys va presentar el locutor "Sunshine" Sonny Payne, amb Sonny Boy Williamson II i Robert Lockwood Jr. com a músics de la casa.

Aquesta història no l'he explicat mai, però avui em ve molt de gust fer-ho. Resulta que una vegada, pels volts de l'any 2002, Sonny Payne va entrevistar el meu pare en directe pel programa. El meu pare no és músic, però li agrada molt el blues i va anar a parar a Helena durant un viatge pels Estats Units.

Al saber que venia de tan lluny, el van fer passar a l'estudi i va respondre les preguntes del senyor Payne, que li va regalar un pòster del programa signat i dedicat a mi –jo no vaig ser en aquell viatge, però el meu pare li va explicar que aleshores jo feia un programa de música en una ràdio local-. Fins i tot vaig arribar a intercanviar alguns e-mails amb ell.

La casualitat va voler que Robert Lockwood Jr. actués al Festival de Blues de Cerdanyola al cap d'un any, l'octubre de 2003. Després del concert, un músic de la banda agafava els discos que portava el públic, entrava al camerino perquè el veterà bluesman els signés, i en acabat els tornava als seus propietaris –una firma d'autògrafs era inviable tenint en compte que l'home tenia 88 anys-.

Jo vaig portar el pòster amb la dedicatòria de Payne, i quan aquell músic el va veure em va fer passar al camerino. I d'aquesta manera em vaig trobar assegut –juntament amb el gran harmonicista Víctor Uris, qui havia actuat com a teloner- al costat de Robert Lockwood Jr., fillastre i alumne de Robert Johnson, llegenda del Delta Blues i posteriorment del blues de Chicago, que em va regalar una pua de guitarra, em va firmar el cartell i em va explicar moltes coses, la majoria de les quals no vaig entendre perquè parlava amb un accent molt tancat i... tenia 88 anys. Quan hi penso encara flipo.

Divendres passat, abans d'anar a Tupelo, vaig passar per Helena, on s'arriba des de Mississippi per la mítica autopista 49. M'hi va acompanyar el meu pare, i òbviament hi vàrem portar aquell pòster. Tant Sonny Payne com Robert Lockwood ja fa anys que són morts, i per això quan la gent del Delta Cultural Center –on es troba ubicat l'estudi- i del King Biscuit Festival van veure les seves signatures van flipar i ens van tractar gairebé com si fóssim celebritats. El meu pare va tancar un cercle. Jo em vaig treure una espina que portava clavada de des de 2002.

Helena és un lloc curiós. Un poble petit a tocar de la riba occidental del Mississippi, prototípic de l'Amèrica més profunda i deprimida. Moltes de les cases del seu centre històric estan caient a trossos o directament s'han cremat. Caminar-hi de bon matí és com passejar per un poble fantasma. I aleshores arribes al Cultural Center i et rep una gent d'allò més amable i acollidora. El Sud dels Estats Units és exactament tal com me l'havia imaginat tota la vida, però fins i tot així no ha deixat de sorprendre'm en cap moment