Sonny Boy Meal

Sonny Boy Meal. Helena, Arkansas, març de 2024.

King Biscuit Time

Des d'aquest estudi d'Helena, Arkansas, s'emet King Biscuit Time, el programa radiofònic més antic dels Estats Units després del Grand Ole Opry –la primera emissió data de 1941-. Un espai que va jugar un paper clau en la difusió del blues del Delta, i que durant molts anys va presentar el locutor "Sunshine" Sonny Payne, amb Sonny Boy Williamson II i Robert Lockwood Jr. com a músics de la casa.

Aquesta història no l'he explicat mai, però avui em ve molt de gust fer-ho. Resulta que una vegada, pels volts de l'any 2002, Sonny Payne va entrevistar el meu pare en directe pel programa. El meu pare no és músic, però li agrada molt el blues i va anar a parar a Helena durant un viatge pels Estats Units.

Al saber que venia de tan lluny, el van fer passar a l'estudi i va respondre les preguntes del senyor Payne, que li va regalar un pòster del programa signat i dedicat a mi –jo no vaig ser en aquell viatge, però el meu pare li va explicar que aleshores jo feia un programa de música en una ràdio local-. Fins i tot vaig arribar a intercanviar alguns e-mails amb ell.

La casualitat va voler que Robert Lockwood Jr. actués al Festival de Blues de Cerdanyola al cap d'un any, l'octubre de 2003. Després del concert, un músic de la banda agafava els discos que portava el públic, entrava al camerino perquè el veterà bluesman els signés, i en acabat els tornava als seus propietaris –una firma d'autògrafs era inviable tenint en compte que l'home tenia 88 anys-.

Jo vaig portar el pòster amb la dedicatòria de Payne, i quan aquell músic el va veure em va fer passar al camerino. I d'aquesta manera em vaig trobar assegut –juntament amb el gran harmonicista Víctor Uris, qui havia actuat com a teloner- al costat de Robert Lockwood Jr., fillastre i alumne de Robert Johnson, llegenda del Delta Blues i posteriorment del blues de Chicago, que em va regalar una pua de guitarra, em va firmar el cartell i em va explicar moltes coses, la majoria de les quals no vaig entendre perquè parlava amb un accent molt tancat i... tenia 88 anys. Quan hi penso encara flipo.

Divendres passat, abans d'anar a Tupelo, vaig passar per Helena, on s'arriba des de Mississippi per la mítica autopista 49. M'hi va acompanyar el meu pare, i òbviament hi vàrem portar aquell pòster. Tant Sonny Payne com Robert Lockwood ja fa anys que són morts, i per això quan la gent del Delta Cultural Center –on es troba ubicat l'estudi- i del King Biscuit Festival van veure les seves signatures van flipar i ens van tractar gairebé com si fóssim celebritats. El meu pare va tancar un cercle. Jo em vaig treure una espina que portava clavada des de 2002.

Helena és un lloc curiós. Un poble petit a tocar de la riba occidental del Mississippi, prototípic de l'Amèrica més profunda i deprimida. Moltes de les cases del seu centre històric estan caient a trossos o directament s'han cremat. Caminar-hi de bon matí és com passejar per un poble fantasma. I aleshores arribes al Cultural Center i et rep una gent d'allò més amable i acollidora. El Sud dels Estats Units és exactament tal com me l'havia imaginat tota la vida, però fins i tot així no ha deixat de sorprendre'm en cap moment

La tomba de Sonny Boy Williamson II

T'adones que el Sud dels Estats Units és diferent de qualsevol altre lloc que hagis visitat, quan t'acostes a la tomba de Sonny Boy Williamson II. Jo hi he anat aquesta tarda, i puc afirmar que és un dels llocs més inhòspits i remots que he conegut mai.

Està situada en un diminut cementiri als afores de Tutwiler, el poble on W.C. Handy va "descobrir" el blues, en unes coordenades on Google Earth encara no ha arribat. A tocar del cementiri hi ha quatre cases comptades, i a poca distància s'hi pot veure una presó estatal.

La tomba és al final de tot del cementiri, on comença una zona boscosa que de lluny inquieta i de prop acolloneix. Quan hi arribes, dos gossos amb cara de pocs amics, un de blanc i un de negre, surten a tota hòstia de dins del bosc i et persegueixen lladrant fins a l'entrada del cementiri.

Un cop a fora, proves de raonar amb ells fins que callen, comencen a remenar la cua, es tornen totalment dòcils i et deixen passar. I aleshores sí, pots anar a mostrar els teus respectes a l'autor de "Don't Start Me Talkin'".

Tutwiler, Mississippi, març de 2024.

50 anys de "Led Zeppelin II"

Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.