Ha passat una dècada i encara fa mal. Es commemora avui el desè aniversari de la mort de David Bowie. El calendari marcava el 10 de gener de 2016, però aquí ens en vàrem assabentar la matinada de l'endemà per la diferència horària amb la Costa Est dels Estats Units. Recordo com si fos ahir aquell 11 de gener. Era dilluns, i el despertador va sonar de manera tan inoportuna com cada matí. Però aquell dia va ser diferent.
Un cop despert, vaig veure que tenia un missatge pendent de llegir al telèfon mòbil. Era del meu pare, que sol matinar més que jo. Al cos del missatge hi havia una única i colpidora frase: "Ha mort David Bowie". Així, sense embuts. Durant les hores posteriors em van seguir arribant missatges similars i vaig tenir temps d'escoltar la notícia per la ràdio, però aquella primera alerta em va deixar glaçat. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure.
Recordo que em va costar molt assimilar la realitat d'un món sense Bowie, però de cop i volta tot tenia sentit. Tot el misteri que havia envoltat "Blackstar", l'últim i capital disc de l'home nascut David Robert Jones, publicat tan sols dos dies abans, coincidint amb la data del seu 69è aniversari. Aquella estètica crepuscular, gairebé apocalíptica, i aquell llenguatge críptic que havia donat peu a tota mena d'especulacions, sense que ningú pogués arribar a predir el fatal i colpidor desenllaç.
"Blackstar" és un dels discos més importants del segle XXI, potser el que més. Un àlbum que seria majúscul al marge del seu context, però la dimensió del qual no es va poder apreciar en la seva totalitat fins que aquest context es va haver revelat. "Blackstar" no és una obra sobre la mort del seu autor, sinó una obra que integra la mort del seu autor dins del propi relat tal com no s'havia fet mai abans en l'àmbit de la música enregistrada.
Dit d'una altra manera, "Blackstar" no és el disc de comiat d'un artista conscient que se li acaben les hores, sinó l'acte final d'una vida sencera consagrada a la música. El testament de qui no podia haver marxat de cap altra manera que fent un últim acte d'amor a la pròpia música. Això és "Blackstar", i això és tota la carrera de Bowie, si es mira en perspectiva.
Han passat 10 anys des de la mort de Bowie i la publicació de "Blackstar", i només he arribat a escoltar el disc sencer en quatre o cinc ocasions, totes elles entre els dies 8 i 10 de gener de 2016. Entre la data de la seva publicació i la del traspàs del seu autor. Des que es va anunciar el fatal desenllaç no l'he pogut tornar a escoltar de principi a final. No em surt, no puc, fa mal.
La mort de David Bowie va marcar l'inici d'un 2016 marcat per les baixes de veterans tan il·lustres com Prince o Leonard Cohen –dues setmanes abans, durant els últims batecs de 2015, ens havia deixat Lemmy-. Tendència que des d'aleshores ha esdevingut norma, però ens va agafar pràcticament per sorpresa en un moment en què les estrelles del rock podien caure pel camí o esdevenir eternes, però en cap cas morir de velles o víctimes d'una malaltia com qualsevol altre mortal. Amb Bowie se'n va anar l'autor d'alguns dels millors discos que mai s'han pogut escoltar, però també la innocència dels que encara somiàvem que els nostres ídols durarien per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada