Caràtules als carrers de Londres

Abbey Road.

Caràtules de discos a la via pública. "Abbey Road" (The Beatles), "The Clash" (The Clash), "(What's the Story) Morning Glory?" (Oasis) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (David Bowie). Londres, juny de 2026.

Morning Glory (Berwick Street).

The Clash Steps.

Ziggy Stardust (Heddon Street).

Starman Was Here

Starman Was Here. O David Bowie, que vindria a ser el mateix. Londres és l'únic lloc del món on pots sortir d'un concert de blues passada la mitjanit i, en qüestió de minuts, plantar-te a la caràtula de Ziggy Stardust.

Tucker Zimmerman (1941-2026)

Ha mort Tucker Zimmerman, un d'aquells músics de culte que reclamen a crits ser descoberts per qualsevol ànima amb un mínim de sensibilitat per les cançons ben fetes. Nascut a San Francisco i criat al nord de Califòrnia, el 1966 va emigrar a Europa per estudis –i perquè no l'enviessin a Vietnam-, i ja no en va tornar mai més.

Va gravar el seu primer àlbum a Londres a les ordres de Tony Visconti –i de manera gairebé clandestina, perquè no tenia el visat en regla-. "Ten Songs by Tucker Zimmerman" (1969) és un clàssic subterrani del folk psicodèlic, i també era un dels discos preferits de David Bowie, segons reconeixeria el mateix Duc Blanc.

Establert a Bèlgica, on es va casar i on ha traspassat a 84 anys víctima d'un incendi, últimament l'havien reivindicat bandes com Big Thief –amb la qual va sortir de gira i va gravar el notable "Dance of Love" (2024)-. El seu últim disc, "Music by River Words by Ear", va sortir l'estiu passat i es pot contemplar entre les seves obres més rodones.

No Plan

Here, there's no music here

I'm lost in streams of sound

Here, am I nowhere now?

No Plan

(David Bowie)

Granollers, gener de 2026.

Una dècada sense Bowie

Ha passat una dècada i encara fa mal. Es commemora avui el desè aniversari de la mort de David Bowie. El calendari marcava el 10 de gener de 2016, però aquí ens en vàrem assabentar la matinada de l'endemà per la diferència horària amb la Costa Est dels Estats Units. Recordo com si fos ahir aquell 11 de gener. Era dilluns, i el despertador va sonar de manera tan inoportuna com cada matí. Però aquell dia va ser diferent.

Un cop despert, vaig veure que tenia un missatge pendent de llegir al telèfon mòbil. Era del meu pare, que sol matinar més que jo. Al cos del missatge hi havia una única i colpidora frase: "Ha mort David Bowie". Així, sense embuts. Durant les hores posteriors em van seguir arribant missatges similars i vaig tenir temps d'escoltar la notícia per la ràdio, però aquella primera alerta em va deixar glaçat. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure.

Recordo que em va costar molt assimilar la realitat d'un món sense Bowie, però de cop i volta tot tenia sentit. Tot el misteri que havia envoltat "Blackstar", l'últim i capital disc de l'home nascut David Robert Jones, publicat tan sols dos dies abans, coincidint amb la data del seu 69è aniversari. Aquella estètica crepuscular, gairebé apocalíptica, i aquell llenguatge críptic que havia donat peu a tota mena d'especulacions, sense que ningú pogués arribar a predir el fatal i colpidor desenllaç.

"Blackstar" és un dels discos més importants del segle XXI, potser el que més. Un àlbum que seria majúscul al marge del seu context, però la dimensió del qual no es va poder apreciar en la seva totalitat fins que aquest context es va haver revelat. "Blackstar" no és una obra sobre la mort del seu autor, sinó una obra que integra la mort del seu autor dins del propi relat tal com no s'havia fet mai abans en l'àmbit de la música enregistrada.

Dit d'una altra manera, "Blackstar" no és el disc de comiat d'un artista conscient que se li acaben les hores, sinó l'acte final d'una vida sencera consagrada a la música. El testament de qui no podia haver marxat de cap altra manera que fent un últim acte d'amor a la pròpia música. Això és "Blackstar", i això és tota la carrera de Bowie, si es mira en perspectiva.

Han passat 10 anys des de la mort de Bowie i la publicació de "Blackstar", i només he arribat a escoltar el disc sencer en quatre o cinc ocasions, totes elles entre els dies 8 i 10 de gener de 2016. Entre la data de la seva publicació i la del traspàs del seu autor. Des que es va anunciar el fatal desenllaç no l'he pogut tornar a escoltar de principi a final. No em surt, no puc, fa mal.

La mort de David Bowie va marcar l'inici d'un 2016 marcat per les baixes de veterans tan il·lustres com Prince o Leonard Cohen –dues setmanes abans, durant els últims batecs de 2015, ens havia deixat Lemmy-. Tendència que des d'aleshores ha esdevingut norma, però ens va agafar pràcticament per sorpresa en un moment en què les estrelles del rock podien caure pel camí o esdevenir eternes, però en cap cas morir de velles o víctimes d'una malaltia com qualsevol altre mortal. Amb Bowie se'n va anar l'autor d'alguns dels millors discos que mai s'han pogut escoltar, però també la innocència dels que encara somiàvem que els nostres ídols durarien per sempre.

Herbie Flowers (1938-2024)

Herbie Flowers solia explicar que havia cobrat 17 lliures esterlines –l'equivalent a uns 350 euros actuals- per gravar la icònica doble línia de baix i contrabaix del "Walk on the Wild Side" de Lou Reed, els honoraris habituals de l'època per un músic de sessió al Regne Unit. I que justament havia fet aquell arranjament perquè sabia que, si tocava dos instruments en lloc d'un de sol, se li pagaria el doble.

Més enllà de tot el romanticisme que se li vulgui buscar a "Walk on the Wild Side", la història de Flowers –veterà també de l'òrbita de Bowie- ens ve a recordar que la música és un ofici, i que qui s'hi dedica té les mateixes necessitats que tota la resta de mortals –vaja, el costum de menjar cada dia-. I que quan algú us digui que no està bé barrejar la música amb els diners, és perquè ja té cobertes aquestes necessitats per alguna altra banda.

Herbie Flowers ha mort a l'edat de 86 anys, després de tota una vida tocant amb els millors.

Discos publicats el 19 d'octubre de 1973

Steve Miller Band.

Devia fer goig, el 19 d'octubre de 1973, entrar a una botiga de discos i fixar-se en les novetats del dia. Es commemora avui el cinquantenari de quatre àlbums clàssics dins dels seus respectius estils, també mostres de l'eclecticisme del moment. Començant per "Burnin'", el sisè llarga durada dels Wailers de Bob Marley –aleshores encara no signaven com a Bob Marley and The Wailers-. Gravat a mig camí de Kingston i Londres, un digne successor del notable "Catch a Fire", publicat mesos abans. I un altre pas endavant en la popularització dels ritmes jamaicans a escala global, i en la consolidació dels seus autors a l'avantguarda del reggae. El disc de "Get Up, Stand Up", "I Shot the Sheriff" i "Small Axe", i l'últim treball del grup amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord.

El mateix dia va veure la llum "The Joker", l'obra que va marcar un abans i un després a la trajectòria d'Steve Miller Band. La peça que el titula és amb tota probabilitat la composició més coneguda del guitarrista –que a la lletra d'aquesta cançó cita el seu propi fons de catàleg i fins i tot fa un homenatge al "Lovey Dovey" dels Clovers-, i va escalar posicions a les llistes d'èxits tot elevant el combo de San Francisco fins a les més altes esferes del rock nord-americà. Un desenfadat exercici de refrescant folk rock, apte per deixar-se portar, oblidar qualsevol problema i gaudir del moment. A destacar igualment els aires southern rock de la inicial "Sugar Babe" i els contorns jazzístics de la psicodèlica "Shu Ba Da Du Ma Ma Ma Ma". També una visceral lectura acústica, gravada en directe, del "Come On in My Kitchen" de Robert Johnson.

El 19 d'octubre de 1973 també es va posar a la venda "Pin Ups", el disc de versions amb què David Bowie va reconèixer la influència d'icones del rock britànic dels 60 com els Pretty Things –"Rosalyn" i "Don't Bring Me Down"-, els Yardbirds –"Shapes of Things" i "I Wish You Would", aquesta última original de Billy Boy Arnold-, The Who –"I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere"-, els Pink Floyd de Syd Barrett –"See Emily Play"- o els Merseys –"Sorrow"-, entre d'altres. Producció de l'habitual Ken Scott i Aynsley Dunbar a la bateria d'uns reformulats Spiders from Mars. Publicat mig any després del definitiu "Aladdin Sane", una de les últimes concessions de Bowie a un estil, el glam, que ell mateix havia definit –amb permís de Marc Bolan- però ja se li havia fet petit.

Finalment, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hat Trick", el tercer àlbum d'America. Lliurat un any després del notable "Homecoming" (1972), sol contemplar-se com una obra menor al catàleg del grup. I si bé es tracta d'un treball certament menys inspirat que els seus predecessors, el cert és que té els seus moments –i que el públic el va rebre amb bastant més entusiasme que no pas la crítica-. La càlida "Muskrat Love" és un dels clàssics del cançoner del trio. La fràgil "She's Gonna Let You Down" és una balada tardorenca que pot remetre als Beatles d'"Abbey Road" (1969). I la brisa suau de "Rainbow Song" encapsula bona part de l'essència del soft rock més genuí de la Costa Oest dels Estats Units.

50 anys de "Berlin"

Podria haver estat perfectament el final de l'era glam. O el principi del punk, si no fos perquè les seves deu pistes anaven molt més enllà del que aquesta etiqueta arribaria a abastar un cop assimilada per la indústria del disc. Encara no feia ni un any que Lou Reed, assistit per David Bowie, havia aconseguit enfilar una carrera solista a priori impossible amb "Transformer" (1972), un àlbum que efectivament transitava per les coordenades del glam alhora que explorava el costat més salvatge, obscur i decadent de la vida.

Qui hauria dit en aquell moment que el següent pas del novaiorquès seria gairebé un acte d'autosabotatge. Un trencament amb tot allò que la indústria podia esperar-se d'ell arribat aquell punt, una escapada de tota zona de confort possible –i això no és poc, venint de l'home que havia encapçalat la Velvet Underground-, un disc que ni crítica ni públic van entendre al seu dia però el temps ha revaloritzat fins a la categoria d'obra mestra. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Berlin" (1973), el tercer àlbum de Lou Reed i possiblement el seu treball més capital.

Adéu a Bowie i adéu al glam. L'autor de "Walk on the Wild Side" marcava un nou punt de partida gravant a mig camí de Londres i Nova York sota el comandament d'un Bob Ezrin que venia d'encarrilar la carrera d'Alice Cooper –a les sessions hi va participar el guitarrista Steve Hunter, que venia de treballar amb gegants del rock de Detroit com Mitch Ryder o el mateix Coop-. I es treia de la màniga la història d'una parella disfuncional a la Berlín occidental de principis dels 70. La d'en Jim i la Caroline. Dos ionquis a les últimes, dues ànimes perdudes i un relat que no podia acabar bé de cap manera.

El món no estava preparat per una obra conceptual d'aquestes característiques, malgrat contenir pistes tan brillants com "Lady Day", "Man of Good Fortune", "How Do You Think It Feels" o l'èpica final de "Sad Song". Pop d'autor, art rock, protopunk, que cadascú en digui com vulgui. Menció a part mereixen els vuit desoladors minuts de "The Kids". Reed recitant com les autoritats li prenen els fills a la protagonista, sobre una base instrumental minimalista i claustrofòbica, amenitzada amb plors infantils que fan posar la pell de gallina. Han passat molts anys des del primer cop que la vaig escoltar, i encara em fa estremir molt més que cap disc de black metal per sinistre que sigui.

Bob Feldman (1940-2023)

BOB FELDMAN

(1940-2023)

Com la gran majoria dels meus contemporanis, vaig arribar a la música dels Strangeloves a través de la nissaga Nuggets. Al recopilatori fundacional de 1972 hi figurava "Night Time", addictiu senzill publicat el 1965 on els novaiorquesos acostaven la mètrica del soul d'escola Motown fins a les coordenades del rock'n'roll de garatge. A la versió ampliada –la caixa, per entendre'ns- de 1998 s'hi sumava la que possiblement sigui la seva peça més reconeguda, "I Want Candy". Un original edificat sobre el patró rítmic de Bo Diddley, publicat el mateix 1965, que en dècades posteriors van versionar Bow Wow Wow i fins i tot Melanie C, entre d'altres.

Els Strangeloves –podríem seguir parlant eternament d'un repertori on figuren encara perles de la mida de "Cara-Lin", també de 1965- eren a priori una d'aquelles bandes nord-americanes que van respondre a la British Invasion amb els seus propis ritmes de garatge. La seva durada efímera –es van formar el 1964 i es van dissoldre el 1968- així ho suggereix, però el cert és que els seus components ja tenien una dilatada experiència al negoci musical al moment de fer el grup –un cop dissolt, van seguir treballant en diferents àmbits de la indústria-. Parlem de Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer, que havien començat a treballar plegats com a equip de compositors i productors.

Al seu currículum hi destacaven joies de la mida de "My Boyfriend's Back", el single que el 1963 havia catapultat The Angels fins al firmament dels girl groups. En anys posteriors –i alternant la seva tasca com a compositors amb els compromisos del grup- van facturar també clàssics com "Sorrow", gravat originalment pels McCoys el 1965 i més endavant pels Merseys i David Bowie, entre d'altres –tot i no ser seva, van estar a punt de gravar com a Strangeloves l'arranjament de "Hang On Sloopy" que finalment van popularitzar els mateixos McCoys-. Feldman ha mort a l'edat de 83 anys.

Mig segle de "Mott"

"You look like a star, but you're still on the dole” i “You look like a star, but you're really out on parole", cantava Ian Hunter a ritme de genuí rock'n'roll a "All the Way from Memphis". Una mirada a la cara menys amable de la vida a la carretera –la manca de reconeixement, els judicis mediàtics, un ritme vital no apte per a tothom-. Una de les peces més icòniques del repertori de Mott The Hoople, i la pista que obria el sisè àlbum d'estudi de la banda britànica, "Mott", publicat el 20 de juliol de 1973, avui fa mig segle.

"Mott" també és el disc de "Honaloochie Boogie" i "Hymn for the Dudes", entre d'altres, i per tant un digne successor d'aquell "All the Young Dudes" (1972) que no tan sols havia situat el grup a la majoria de radars –amb el suport de David Bowie-, sinó que pràcticament havia salvat la seva carrera. El penúltim àlbum dels anglesos, i l'últim on participaria el guitarrista Mick Ralphs, que aquell mateix any deixaria la formació per crear Bad Company amb Paul Rodgers i companyia. En tot cas, un gran disc de rock'n'roll a càrrec d'una banda que hi veia molt més enllà de l'òrbita glam on se la va contextualitzar al seu dia.

50 anys del comiat de Ziggy Stardust

Bowie arribant al Hammersmith Odeon, avui fa 50 anys.

Hi havia rumors de tota mena i gairebé per a tots els gustos. Hi havia fins i tot qui estava convençut que David Bowie s'arribaria a suïcidar a l'escenari aquella mateixa nit. Finalment no va passar cap desgràcia i tot va quedar en un concert històric, que no és poc. Es commemoren avui 50 anys de l'última actuació que va fer el de Brixton posant-se a la pell de Ziggy Stardust, aquell alienígena que ell mateix havia creat un any abans al totèmic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), canònic disc conceptual i obra capital de l'era glam.

Bowie va tancar aquella etapa el 3 de juliol de 1973 a l'escenari del Hammersmith Odeon londinenc. No va ser un adeu a l'estètica glam –en qüestió de mesos publicaria el disc de versions "Pin Ups" (1973)-, però sí la cerimònia de comiat de Ziggy Stardust i de tot allò que portava implícit el seu concepte, també dels Spiders from Mars que fins aleshores havien estat la seva banda d'acompanyament –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)-. D.A. Pennebaker en va rodar un documental que no va veure la llum fins al 1979 sota el títol de "Ziggy Stardust: The Motion Picture". El 1983 se'n va publicar la banda sonora amb forma de disc en directe.

Linda Lewis (1950-2023)

LINDA LEWIS

(1950-2023)

Se la sol recordar per la seva versió de "The Shoop Shoop Song (It's in His Kiss)", el clàssic de Betty Everett –prèviament gravat per Merry Clayton-, però com sol passar en aquests casos el seu llegat va força més enllà. Dotada amb una veu tan dolça com versàtil, el repertori de Linda Lewis també inclou perles com "You Turned My Bitter Into Sweet", "Rock-a-Doodle-Doo" o "This Time I'll Be Sweeter". Tres registres diferents que la van confirmar i refermar com un dels grans noms del soul britànic durant les dècades dels 60 i 70. També va fer de corista per gegants com David Bowie –a "Panic in Detroit", del recentment cinquantenari "Aladdin Sane" (1973)-, Rod Stewart, Cat Stevens o Al Kooper, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 72 anys.

50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

John Regan (1951-2023)

JOHN REGAN
(1951-2023)

De tots els excomponents de Kiss, ha estat amb tota probabilitat Ace Frehley qui ha sabut mantenir una trajectòria més coherent un cop fora de la banda mare. En són bones mostres els dos àlbums que va publicar al capdavant de Frehley's Comet, el projecte que va encapçalar durant la dècada dels 80. Ha mort John Regan, qui va ser-ne el baixista, també l'únic membre permanent del grup juntament amb el guitarrista. Tot i que se'l recordarà sobretot per la seva trajectòria al costat de Frehley, va ser amb Peter Frampton amb qui va tocar més temps –va formar part de la seva banda entre 1979 i 2011-. També va treballar com a músic de sessió amb figures com David Bowie, Stephen Stills, David Lee Roth, Billy Idol, Dave Edmunds o els Rolling Stones.

Ryuichi Sakamoto (1952-2023)

RYUICHI SAKAMOTO
(1952-2023)

Un visionari que es va avançar a la majoria. Supelartiu compositor, aventurer sònic i pioner de l'electrònica des de les files de Yellow Magic Orchestra. Un mestre de les bandes sonores, i un dels ponts entre les formes musicals del seu Japó natal i allò que a Occident seguim entenent com a avantguarda. També l'antagonista de David Bowie al repartiment de "Merry Christmas, Mr. Lawrence" (1983), aquell drama bèl·lic on Nagisa Ôshima oferia una altra visió de la Segona Guerra Mundial.

Ha mort el gran Ryuichi Sakamoto, a qui molts vam descobrir justament a través de la banda sonora de la cinta en qüestió –també hi va haver qui el va descobrir quan va posar música als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, i qui ho havia fet amb una altra banda sonora d'alçada, la de "The Last Emperor" (1987), de Bernardo Bertolucci-. Ens ha deixat a pocs mesos del traspàs d'un altre dels fundadors de la Yellow Magic Orchestra, Yukihiro Takahashi. Se'n van els grans referents, i el món es queda una mica més orfe.

Robin Lumley (1948-2023)

ROBIN LUMLEY
(1948-2023)

El teclista Robin Lumley va ser juntament amb el guitarrista John Goodsall i el baixista Percy Jones un dels fundadors de Brand X, una de les bandes que van abanderar el jazz rock al Regne Unit a partir de la dècada dels 70 –durant una temporada també va tenir Phil Collins (bateria) a les seves files-. Abans havia tocat durant una breu temporada amb els Spiders from Mars de David Bowie, arribant a aparèixer a la història interpretació d'"Starman" al Top of the Pops, el 6 de juliol de 1972. En anys posteriors va alternar la tasca de músic de sessió amb la de productor, i va treballar amb figures com Rod Argent. Ha mort a l'edat de 74 anys.

50 anys de "Raw Power"

Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.

La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.

El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".

I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.

El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

Elvis 88, Bowie 76

Elvis Presley amb Sam Phillips, a l'esquerra, en hores de feina.

Fa tan sols tres dies commemoràvem el centenari de Sam Phillips, fundador de Sun Records i descobridor de figures com Elvis Presley –i, per tant, un dels grans impulsors del rock'n'roll durant la dècada dels 50-. I avui celebrem l'aniversari del mateix Rei, que faria 88 anys de ser encara entre nosaltres. Dia assenyalat al calendari melòman, també és l'aniversari de David Bowie, que en faria 76.

Alan Rankine (1958-2023)

ALAN RANKINE
(1958-2023)

Exponents de la facció més elegant i sofisticada del post-punk escocès entre finals dels 70 i principis dels 80, The Associates seran recordats per sempre més per peces com "The Affectionate Punch", "Party Fears Two", "Club Country" o la seva versió del "Boys Keep Swinging" de David Bowie. També pels histriònics aguts vocals de Billy Mackenzie. Ha mort Alan Rankine, guitarrista, teclista i fundador del grup juntament amb el mateix Mackenzie. Va deixar-lo el 1982 per iniciar una carrera en solitari i dedicar-se a les tasques de producció, si bé el 1993 va participar de la reunió de la formació clàssica dels Associates.