El Centre, Caldes de Montbui
22 de febrer de 2026
Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Aquí no s'hi val a mimetitzar un repertori com qui factura un producte de marca blanca, tampoc recrear-se en una estètica fins a banalitzar-la. Retre homenatge als Dead implica haver assumit les dinàmiques d'un grup que mai va fer dos concerts iguals, i el cançoner del qual solia reinventar-se amb cada interpretació.
Potser per això, quan un assisteix a vetllades com la que Terrapin Flyer van oferir ahir a Caldes –augmentats amb la pedal steel d'Aaron Feder i la bateria de Bryan Curtis–, n'acaba sortint amb la sensació d'haver-se trobat una mica més a prop de la banda tributada. No tant d'aquells discos que un pot atresorar a casa, com de l'esperit i de la filosofia que els van fer possibles.
Va ser emocionant, catàrtic fins i tot, escoltar com els de Chicago tornaven a modelar pistes de la mida de "China Cat Sunflower", "I Know You Rider" o un "Uncle John's Band" amb dosi extra de melodia –la guitarra solista de Josh Olken fa miracles, i les harmonies a tres veus de Doug Hagman, Wavy Dave i el mateix Olken són un tresor a preservar-.
Va ser un encert, també, la inclusió al repertori de tres cites a Bob Dylan –"She Belongs to Me", "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" i "It's All Over Now, Baby Blue"– i una a Buddy Holly –"Not Fade Away", també amb connexió dylaniana–. Composicions que no són alienes al cànon dels Dead, i que ahir van explicar l'essència de la banda tal com ho van fer "Easy Wind" o "Looks Like Rain".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada