Bad Bunny

Crec que no són els premis allò que fa gran a un artista, sinó la seva obra. Amb tot el respecte que em mereix qui guanya un Grammy, no crec que sigui aquest guardó el que fa de Bad Bunny un dels artistes més rellevants de la seva generació –que un artista sigui el primer de la seva condició en obtenir un determinat guardó, no necessàriament parla d'aquest artista però probablement sí que parla de qui atorga el guardó–. Tampoc tinc clar que sigui el seu art, que em sembla notable però en cap cas tan novedós i atrevit com donen a entendre determinats corrents d'opinió –això no vol dir que no pugui agradar-me la seva música–. Però crec que la forma com ha fet servir aquest art i el seu discurs durant l'actuació a la mitja part de la Superbowl sí que diu molt. Diu tant, que el significat de tot plegat va més enllà de la pròpia música. Aquesta matinada Bad Bunny ha sortit a dir que l'amor és més gran que l'odi, i ho va fer sense papanatismes ni posats de manual, amb una actuació absolutament aclaparadora en el millor sentit, i dins d'un context que requereix alguna cosa més que valor. Com els músics de soul i jazz que al seu dia van posar banda sonora a la lluita pels drets civils. Com els cantautors que desafiaven la censura franquista. Que Bad Bunny no és Coltrane ni Otis Redding? Evidentment que no. Però el món d'avui tampoc és el d'aleshores, vostès ja m'entenen...