 |
| Tom Waits vivint allò que cantava a San Diego, 1973 - Foto Scott Smith. |
Hi va haver un temps en què
Tom Waits es passejava (sovint) pels escenaris encarnant una mena de personatge sorgit d'una novel·la de John Fante o Charles Bukowski. Un bohemi rodamón que cantava allò que vivia i vivia allò que cantava -o al menys això ens segueix fent creure a dia d'avui-, que dormia en motels deixats de la mà de déu, intimava amb Rickie Lee Jones, s'obsessionava amb l'estètica de les generacions dels seus pares i els seus avis -i rebutjava obertament qualsevol noció de modernitat-, i ofegava les seves penes assegut al piano a altes hores de la nit. Després van arribar Kathleen Brennan, Marc Ribot, un esperit decididament avantguardista i un discurs que no ha parat de renovar-se durant les passades dècades. Sigui com sigui, mai és un mal moment per a retrobar el Waits dels 70. El que va signar els set àlbums que van de
"Closing Time" (1973) a
"Heartattack and Vine" (1980) -pel camí s'hi troben joies com
"The Heart of Saturday Night" (1974),
"Small Change" (1976) o
"Blue Valentine" (1978)-. Tota una sèrie d'obres editades al seu moment per Asylum i que Anti acaba de recuperar en una sucosa campanya de reedicions. Afortunats aquells que hi accedeixin ara per primera vegada, perquè una descoberta així només es fa un cop a la vida.
