 |
| Anaïs Marinho aka Arlo Parks. |
Hi ha alguna cosa en la música d'Arlo Parks que pot arribar a recordar discursos que van de Macy Gray a Valerie June i d'Erikah Badu a Amy Winehouse. Aquesta capacitat de rescatar sonoritats que formen part de diversos capítols de la tradició afroamericana, fer-les dialogar entre elles i enriquir-les amb uns acabats contemporanis que refermen l'atemporalitat del producte final. Prèvia edició d'un parell d'ep's que ja apuntaven maneres, s'ha situat definitivament la londinenca a tots els mapes i radars amb la publicació d'un primer àlbum que la perfila no tan sols com una de les grans revelacions d'aquest exercici ara per ara governat per la incertesa, sinó també i sobretot com una aposta de cara a temps millors.
A "Collapsed in Sunbeams" (2021) hi ha soul d'alta volada, funk ric en matisos i jazz deliciosament nocturn, banyats en fines capes de rhythm & blues contemporani i fins i tot trip hop. Poesia urbana essencialment jove –Parks, pseudònim artístic d'Anaïs Marinho, amb prou feina havia assolit la vintena al moment de gravar el disc- però amb un grau de maduresa i una perspectiva malencònica, gairebé nostàlgica, a l'hora de repassar episodis vitals passats però en alguns casos recents. Ha afirmat en entrevistes que parlar d'ella mateixa és la seva forma de construir un missatge i un llenguatge d'abast universal. I disposa d'arguments tan favorables com "Hurt", "Caroline", "Hope" o "Black Dog". Cançons que apunten a multituds però fan companyia en aquests temps de confinament i reclusió.