Beatnik Beatch

Setmanes enrere vaig mencionar aquest grup amb motiu d'una entrada dedicada a Big Blue Hearts. I de la mateixa manera que aquests últims, vaig descobrir Beatnik Beatch per casualitat. Sóc incapaç de recordar on va ser, el cas és que el seu únic disc va caure a les meves mans i em va cridar l'atenció el nom del grup. Beatnik Beatch. La primera part queda prou clara, la segona sembla ser un joc de paraules amb beach i bitch. La banda en qüestió es va formar a San Francisco durant la primera meitat dels anys 80. El 1986 van editar "At the Zulu Pool" a través d'Industrial Records, un petit segell local. El seu repertori, a mig camí entre el folk-rock i allò que la indústria ja anomenava rock alternatiu -a les seves cançons hi ressonen noms com els de Replacements o Violent Femmes-, va cridar l'atenció d'Atlantic Records, que dos anys més tard va reeditar aquell mateix disc amb títol homònim i un track list lleugerament alterat. Tan sols un any després, la banda es va separar. Corria l'any 1989 i dos dels seus components, Andy Sturmer (bateria i veu) i Roger Manning (teclats), estaven a punt formar Jellyfish. Un altre dels components de Beatnik Beatch, el guitarrista George Cole, començaria una prolífica trajectòria com a productor i músic d'acompanyament, tocant entre d'altres amb Chris Isaak i els citats Big Blue Hearts. Com a anècdota, va ser també el professor de guitarra de Billy Joe Armstrong (Green Day).

Big Blue Hearts

Les comptadíssimes entrades disponibles a la xarxa amb informació contrastada sobre Big Blue Hearts ubiquen aquesta banda de San Francisco a l'òrbita del country alternatiu. Una etiqueta que efectivament ajuda a definir el seu so, però que també pot conduir a mals entesos. I és que si per country alternatiu entenem Jayhawks o Golden Smog, ens adonarem que Big Blue Hearts fan una altra cosa. Les seves cançons sonen nocturnes i solitàries, les seves lletres van plenes de somnis trencats, històries mal acabades i perills amb silueta femenina. Tot això, amanit amb pedal steel i guitarres que fan twang, i amb aquell regust de bourbon, gasolinera i Cadillac recorrent deserts il·luminats per la lluna. Cançons que encaixarien en una banda sonora de David Lynch o Quentin Tarantino tal i com ho farien les de Roy Orbison, Bobby Vinton, Chris Isaak, Ricky Nelson o els Mavericks. Ja fa temps que vaig localitzar el seu debut homònim (1997) en una cubeta de discos de segona mà i a un preu que feia riure. La sorpresa que em vaig endur va ser tan gran com el misteri que envolta la formació, de la qual poca cosa he pogut esbrinar més enllà del fet que van treure un altre disc l'any 2005, titulat "Here Come Those Dreams Again". Una banda a redescobrir.