TERRY LEE HALE
Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols
15 de gener de 2017
No hi ha carretera en aquest món que es pugui resistir a un viatger nat com és Terry Lee Hale. Natural de Texas, ha viscut en nombrosos punts de la geografia nord-americana, es trobava a Seattle durant la gestació del grunge -una escena amb la qual va arribar a mantenir una estreta relació malgrat navegar ell per les coordenades del que actualment s'anomena so Americana-, i des de fa una pila d'anys es troba establert a Europa, on la seva música sembla gaudir d'una millor acollida que a l'altre costat de la bassa.
Cap carretera se li pot resistir, i tampoc ho pot fer cap escenari. Ens trobem davant d'un il·lustre veterà, una figura de culte que ha compartit taules amb bèsties de la mida de Soundgarden, The Walkabouts o Screaming Trees, que es podria entretenir explicant batalletes a qualsevol editor disposat a publicar-les -més d'un faria cua- però, en lloc d'això, segueix fent quilòmetres i oferint nit rere nit actuacions de proximitat que convencen conversos i converteixen profans. Concerts com el d'ahir a la tarda a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, on Hale va alternar guitarra i dobro posant-los sempre al servei d'una veu que evoca experiència i d'unes cançons que equivalen a ofici -la major part, provinents dels seus darrers dos discos, "The Long Draw" (2013) i "Bound, Chained, Fettered" (2016)-.
Al llarg d'una hora i mitja que es va fer curta, Hale va ampliar el repertori propi amb cites a Vic Chesnutt i Charles Bukowski, va amanir cada cançó amb oportunes històries i va fer gala d'una personal aproximació a les sis cordes -és prou coneguda la seva inclinació per les afinacions poc habituals-. Tan definitiva com la pròpia actuació, va ser la posterior imatge del músic carregant la guitarra a l'interior del cotxe que ell mateix conduiria cap a una nova destinació. Carreteres, escenaris i cançons. Infal·lible equació si parlem de rock'n'roll.