Daft Punk s'acomiaden

Daft Punk.

De l'avantguarda electrònica francesa a literalment encendre pistes de ball arreu del planeta de la mà de tot un Nile Rodgers hi van dues dècades, les que separen la fundació de Daft Punk de la publicació del seu quart i últim treball, el mastodòntic "Random Access Memories" (2013), un àlbum on el duet parisenc es va aliar amb noms que van de Julian Casablancas a Giorgio Moroder, passant per Pharrell Williams o el propi Rodgers, amb els quals van segellar aquell "Get Lucky" que va esdevenir un dels grans himnes de la passada dècada a l'hedonisme i a les bondats de la pista de ball. El punt àlgid d'una trajectòria que prèviament ja havia assolit les més elevades coordenades amb títols com "Harder, Better, Faster, Stronger" o "One More Time". Reconegut també per la seva imatge robòtica, el combo anunciava ahir la seva dissolució sense exposar-ne els motius, preservant el misteri, qui sap si deixant alguna porta oberta. De moment ens quedem sense un dels noms essencials de la música de ball contemporània, i només per això aquest món on vivim ha esdevingut una mica més gris.

Daft Punk a la desfilada del 14 de juliol

Doncs m'ha semblat un detall molt simbòlic el fet que l'orquestra interpretés tres temes de Daft Punk durant la desfilada militar del 14 de juliol a París -la qual cosa, de passada, ha fet de l'acte quelcom una mica més simpàtic-. Perquè il·lustra fins a quin punt la música pop es troba integrada en la societat francesa, i fins a quin punt les institucions se la prenen seriosament (allà no escoltaran cap ministre de Cultura referint-se a Leonard Cohen com a autor de música de ball, per exemple). I perquè Daft Punk és un grup francès que canta en anglès, un detall aquest últim que no li ha impedit ser respectat fins i tot a les més altes esferes del seu país. Hi tindrà a veure, és clar, la projecció internacional del duet i la seva condició de referent musical contemporani. Però el cas és que França ens ha obsequiat avui amb una d'aquelles postals que en aquesta banda dels Pirineus són poc menys que impensables. Una de tantes.