Ignoro si
Alejandro González Iñárritu s'ha arribat a plantejar
"Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance)" (2014) com un homenatge a res o a ningú, però el cert és que bé podria ser-ho. Podria ser un homenatge al cinema, al teatre, a la figura i l'ofici de l'actor i, per què no, a tots aquells que alguna vegada han sentit que no encaixen a l'espai que els toca ocupar. Perquè
"Birdman" tracta per damunt de tot sobre això últim. Sobre les frustracions i els conflictes interns d'un actor que és presoner del seu passat. Sobre una vocació artística segrestada per la celebritat i pel fantasma d'uns dies de glòria tan allunyats del present com Hollywood ho és de Broadway -on el protagonista prova, mai més ben dit, de tornar a aixecar el vol-. Podria ser aquesta pel·lícula un homenatge tant al cinema com al teatre, deia, perquè la seva estructura, una cadena de plans seqüència que desenvolupen la sinopsi gairebé a temps real, ens recorda que el setè art no consisteix -o no hauria de consistir- en exhibir mitjans tècnics sinó en posar-los al servei d'un discurs. I perquè aquest mateix desenvolupament a temps gairebé real acosta el film a estructures narratives pròpies del teatre. I podria ser també un homenatge a la figura i l'ofici de l'actor, sí. Perquè l'alter ego de Birdman és al protagonista d'aquesta història el mateix que el Batman de
Tim Burton a un
Michael Keaton que mai abans havia brillat amb tanta intensitat. Perquè també
Emma Stone s'allibera en aquest film de la teranyina d'un superheroi -Spiderman-. I perquè
Edward Norton es presenta com la nèmesi de Keaton i acaba esdevenint un manual de bones (i no tan bones) pràctiques del fet artístic. Punyent, desvergonyida i amb un punt de malenconia,
"Birdman" il·lustra sense embuts una lluita tan titànica com desesperada. La d'un home contra tots els elements que l'envolten, però sobretot contra ell mateix i les seves pròpies conseqüències.
