Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerssen Records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerssen Records. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 de juny del 2023

William Souffreau (1946-2023)

WILLIAM SOUFFREAU

(1946-2023)

Algú els va definir com els Uriah Heep belgues, i el cert és que el seu discurs podia recordar força al de la banda britànica –també al d'uns Deep Purple, salvant alguna distància-. Irish Coffee van ser durant la primera meitat de la dècada dels 70 ambaixadors destacats del hard rock i el rock progressiu anglosaxons a Bèlgica. El seu àlbum homònim de 1971 –l'únic que van publicar durant la seva primera etapa, reeditat l'any passat pel segell lleidatà Guerssen Records- és una joia absoluta. Actius de 1970 a 1975, es van reunir ja en ple segle XXI i segueixen actius a data d'avui. El cantant i guitarrista William Souffreau en va ser un dels fundadors, i fins ara havia estat l'únic component estable al llarg de tota la trajectòria del combo. Ha mort a l'edat de 76 anys.

dimarts, 20 de juny del 2017

Tapiman - "Hard Drive" (1971/2017)


Hi ha discos que resulten més i més reveladors a mida que passen els anys. El que havia d'haver estat el debut de Tapiman, per exemple, ni tan sols va arribar a veure la llum al seu moment. Però escoltat en ple any 2017, quatre dècades i mitja després que la formació original de la banda barcelonina passés definitivament a la història, un no pot evitar contemplar els seus autors com uns visionaris amb totes les lletres. Uns pioners avançats al seu temps que, partint de l'aleshores omnipresent rock progressiu, van esdevenir una de les primeres bandes estatals en acostar-se a gèneres com el hard rock, el heavy metal en les seves formes més primitives o fins i tot allò que actualment anomenem stoner.

Tapiman era un power trio format a principis dels anys 70 per dos noms il·lustres de l'òrbita progressiva com el guitarrista i vocalista Miguel Ángel Núñez i el baterista Josep Maria Vilaseca "Tapi" (provinent dels seminals Màquina!). Per la posició de baixista hi van passar diversos noms fins que una primera formació es va consolidar amb la incorporació de l'exVértice Pepe Fernández. Aquell primer line up va ser tan breu com prolífic: malgrat durar poc més de mig any va tenir temps d'editar un single amb notable repercussió -"Hey You" (1971, Edigsa)-, d'obtenir una gran reputació com a banda de directe amb actuacions arreu de la Península, i de participar en un esdeveniment històric com va ser el Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, el primer d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat espanyol i precursor dels actuals macrofestivals. Fins i tot hi va haver converses de cara a una gira pels Estats Units compartint cartell amb gegants com Mountain o Jefferson Airplane.

Si aquesta gira no es va arribar a realitzar mai, va ser pel mateix motiu que no es va editar al seu moment l'àlbum que ens ocupa. Un "Hard Drive" que es trobava totalment enllestit, que havia d'haver vist la llum a través d'Edigsa i que hauria pogut acabar de consolidar el grup com un dels grans noms de la seva generació, però el llançament del qual es va descartar quan Núñez va decidir abandonar la banda, precipitant el final d'aquell nucli fundacional: el seu lloc l'ocuparia a partir d'aleshores Max Sunyer, que dotaria la formació d'una nova identitat sonora i encetaria tota una nova etapa. Pel que fa a "Hard Drive", restaria arxivat durant més de quatre dècades i mitja. Ha estat aquest mateix any quan el segell lleidatà Guerssen, especialitzat en matèria psicodèlica i progressiva, així com en arqueologia musical i reedicions d'allò més selectes, l'ha rescatat de l'oblit en col·laboració amb el propi Núñez.

I un cop escoltat, un no pot evitar imaginar-se l'impacte que hauria pogut tenir a l'Espanya en blanc i negre del moment un tros de disc com aquest. Deu talls que deixaven enrere l'etiqueta progressiva i s'emmirallaven en el rock de guitarres més contundent de l'època. El de la Jimi Hendrix Experience o els citats Mountain, el de Blue Cheer i Black Sabbath -s'inclou una reveladora versió de "Planet Caravan"-. "Hard Drive" s'ha catalogat com un dels grans tresors ocults del rock progressiu autòcton i com a tal es pot considerar, però també és un dels primers exercicis de rock dur mai registrats en aquest costat dels Pirineus i un clar precedent de les diverses fornades de bandes stoner que han proliferat a casa nostra des de la irrupció del gènere al món anglosaxó durant els anys 90. La reedició es presenta en format d'autèntic luxe, amb una cuidada remasterització -les gravacions originals es van dur a terme en directe al local d'assaig del grup-, abundant material gràfic mai abans publicat i un complet text explicatiu per cortesia del periodista musical Àlex Gómez-Font.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimarts, 16 de febrer del 2016

Frank Dubé - "Proyecto A" (1971)


Hi va haver un temps, no pas tan llunyà com podria semblar, en què la cultura de masses anava estretament lligada amb el fet artístic. Un temps en què un músic podia concebre la seva obra des de la més absoluta inquietud creativa i a la vegada contemplar-la com un producte de gran consum. Va ser així com Frank Dubé va plantejar "Proyecto A" (1971), una obra de caràcter experimental i avantguardista que, no obstant, tenia com a vocació arribar al gran públic a través de les pistes de ball. La idea pot semblar un disbarat en uns temps en què la mal anomenada música comercial tendeix més al conservadorisme de les fórmules segures i assegurades, però en un moment en què la música popular es retroalimentava d'altres disciplines i Dalí alternava amb John Lennon no resultava gens descabellat pensar que l'art pogués tenir cabuda a les discoteques i que una obra cridada a remoure intel·lectes pogués també fer bellugar esquelets. El cas és que Dubé es trobava tan per davant de (gairebé) tot el que es feia aleshores en aquesta banda dels Pirineus, que ni la crítica ni el públic del moment el van arribar a entendre i la que havia d'esdevenir la seva obra capital acabaria descansant al llimb dels discos de culte durant quatre dècades i mitja.

Però comencem pel principi. Músic, humorista, showman per definició i emprenedor cultural, el de Frank Dubé és un d'aquells noms amb què el consistori barceloní hauria de batejar tard o d'hora una plaça o una avinguda de les grosses. Un personatge mai prou reivindicat i un pioner de ple dret del rock'n'roll en aquestes latituds nostres. Format musicalment al Conservatori del Liceu, va esdevenir un dels alumnes més destacats de la seva promoció abans d'importar a casa nostra bones noves com la febre twist que ja havia contagiat el jovent francòfon i anglosaxó, tot amenitzant revetlles en carpes i platges i fins i tot actuant a la inauguració de la primera seu de Televisión Española a Barcelona, aquells estudis Miramar de localització tan privilegiada que el destí va voler transformar en hotel de luxe com a enèsim miracle d'una ciutat que té de tot menys memòria.

Inquiet de mena, Dubé va veure's seduït a finals dels 60 per una altra febre que venia de mar enllà, aquella corrent psicodèlica que havia germinat als Estats Units i que en aquesta banda de l'Atlàntic havia mutat en discursos com el de l'aleshores incipient rock progressiu. És precisament a cavall del psych i el prog on cal emmarcar un "Proyecto A" dominat per les formes àcides i que Dubé havia compost influït per l'arribada de l'home a la Lluna una nit de juliol de 1969 -l'àlbum s'havia d'haver anomenat "Proyecto Apolo", però el títol es va abreviar per evitar conflictes amb una formació de similar denominació-. Va ser aquella petita però a la vegada gegant passa la llavor d'un projecte amb què Dubé ocuparia bona part de l'any posterior, influït també per la suite "The Planets" de Gustav Holst -cada peça porta el nom d'un planeta del Sistema Solar- i "La Mer", l'obra amb què Debussy havia explorat les escales de tons, un recurs que Dubé aplicaria al camp del rock ben bé tres anys abans que ho fessin tots uns King Crimson a la peça titular de "Red".

A tot això cal afegir tot el procés d'experimentació que Dubé va dur a terme tant a dins com a fora de l'estudi. En un moment en què no existien les llibreries d'àudio ni localitzar un determinat efecte sonor resultava tan fàcil com buscar-lo a la xarxa de xarxes, va arribar a enregistrar onades en una platja o a captar el moviment de les bombolles de forma totalment casolana -un micròfon protegit amb plàstic i situat al fons d'una galleda d'aigua- per tal d'obtenir els sons que s'havia imaginat. I no només això, també va manipular la velocitat de reproducció de les cintes i va aplicar diferents efectes a les gravacions per tal que cada instrument expressés allò que havia d'expressar i tal i com ho havia d'expressar. Novament, Dubé consolidava la seva condició no tan sols de pioner i d'artista avançat al seu temps, sinó també d'explorador sònic emmarcable en una tradició que enllaçava amb el Brian Wilson de "Pet Sounds" o (sobretot) "Smile".

"Proyecto A" va veure finalment la llum l'any 1971 de la mà d'RCA Victor, amb el propi Dubé a la veu principal, signant l'obra amb el pseudònim de Frank David i acompanyat per músics com Jordi Camp a la guitarra elèctrica o Joan Giralt a l'orgue Hammond. Tres anys més tard, en va enregistrar la continuació. Un treball que havia de dur per títol "Proyecto B" i on les tonalitats lisèrgiques deixaven lloc a essències llatines i passatges pròxims al funk o fins i tot a la salsa, sempre des d'una òptica decididament avantguardista i vocacionalment renovadora. En aquesta ocasió es va fer acompanyar d'una selecta banda de suport on figuraven els futurs components del combo progressiu Iceberg: Max Sunyer a la guitarra, Josep Mas "Kitflus" a l'orgue, Primi Sancho al baix i Jordi Colomer a la bateria -als quals cal afegir el piano de Guillermo Ballester i la tasca del multiinstrumentista Juan Mena, procedent de Màquina!-.

Més accessible que "Proyecto A" però igualment avançat al seu temps, "Proyecto B" va ser víctima de la mala sort patida pel seu predecessor. Ja se sap, a les oficines de les grans disqueres sol parlar-se més de números que de música, i havent resultat el primer Proyecto un fracàs en termes estrictament comercials -en termes artístics va ser un triomf, d'això no n'hi ha cap dubte-, aquella prometedora continuació va quedar directament arxivada i romandria inèdita fins a data d'avui. Convertit en obra de culte i venerat tant per arqueòlegs musicals com per incondicionals dels corrents més àcids de la música contemporània, "Proyecto A" és en l'actualitat un disc tan apreciat com cotitzat -les còpies originals es despatxen a preus prohibitius-. Per això és d'aplaudir la tasca de recuperació duta a terme pel segell lleidatà Guerssen Records, que l'ha tornat a posar en circulació juntament amb "Proyecto B", que d'aquesta manera veu la llum per primera vegada. Disponible en vinil i disc compacte, en ambdós casos amb luxosa edició, fotografies d'època, recuperació del disseny original i notes informatives a càrrec del periodista musical i expert en matèria progressiva Àlex Gómez-Font. Més informació aquí.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Reedició de "Proyecto A"


Ahir al vespre es va presentar al Conservatori del Liceu la reedició a càrrec de Guerssen Records de "Proyecto A" (1971), de Frank Dubé, obra capital i mai prou reivindicada de la música àcida i progressiva facturada en aquesta banda dels Pirineus. A l'acte hi van assistir, a més del propi Dubé, el també músic Max Sunyer, el periodista musical i coordinador de l'obra, Àlex Gómez-Font, i el director de l'edició, Alex Carretero. L'àlbum ja està disponible tant en vinil com en disc compacte, en ambdós casos acompanyat del fins ara inèdit "Proyecto B" -enregistrat l'any 1974- i amb edició d'allò més cuidada.