 |
| Els londinencs Dragonfly - Foto Nwobhm.com |
No tot van ser obscurs subterranis, llums de neó sintètic i enlluernadora coloraina pop a la Gran Bretanya de finals dels 70 i principis dels 80. Bandes com Iron Maiden, Saxon, Diamond Head, Venom o Def Leppard –també, fins a un cert punt, Motörhead i Judas Priest, si bé tots dos menjaven a part- van abanderar allò que el periodista Geoff Barton va batejar com a NWOBHM (New Wave Of British Heavy Metal) en un article a la revista Sounds. De la mateixa manera que gèneres com el post-punk, la New Wave o el pop sintètic, les bandes que havien vingut a renovar el metal britànic partien del punk i es servien del seu impuls regenerador a l'hora d'encetar un nou capítol de la nissaga iniciada prèviament per Black Sabbath, Led Zeppelin, Deep Purple i companyia –sense ells no s'entendrien discursos que van del thrash nord-americà al power metal alemany-.
Com en tot moviment i corrent musical de les passades set o vuit dècades, la NWOBHM ha generat els seus propis estendards, però també els seus grans oblidats. Noms com els de Maiden, Leppard o Diamond Head han esdevingut clàssics de ple dret i encara avui són reivindicats per diferents generacions. Per als arqueòlegs melòmans, en canvi, han quedat tots aquells noms que no solen passar de l'anècdota a peu de pàgina als llibres d'història però també hi van ser, compartint escenari amb els més grans i en alguns casos fins i tot esdevenint herois de temporada als respectius barris i pobles. Bandes com Dragonfly, Overdrive, Frenzy, Ironside o Die Laughing, que durant els darrers anys han estat recuperades per la gent d'On The Dole Records a "Jobcentre Rejects: Ultra-Rare NWOBHM 1978-1983", una sèrie de recopilatoris que ja va pel quart volum i que suposa una aproximació diferent a tot aquell fenomen.