Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joe Biden. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joe Biden. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 d’agost del 2021

Talibans amb armes nord-americanes

Talibans amb armes nord-americanes que l'exèrcit afganès havia deixat abandonades en plena desfeta. Fusells d'assalt d'última generació, helicòpters Black Hawk, sistemes de reconeixement facial i fins i tot drons, per primer cop a la història en mans d'una milícia islamista. A data d'avui és poc probable que els talibans tinguin capacitat per fer servir bona part d'aquest armament. Però països com la Xina, Rússia o l'Iran estaran encantats de pagar el que els en demanin per poder estudiar de primera mà la tecnologia de l'Oncle Sam.

Fonts del Pentàgon citades per la CNN descarten ara per ara cap atac aeri per destruir aquest armament. Probablement Washington sigui conscient que atacar territori talibà en un moment com aquest podria comprometre encara més el caòtic procés d'evaquació a l'aeroport de Kabul. Si una cosa se li pot retreure a Biden, sens dubte és no haver-se recordat d'apagar el llum abans de tancar la porta. No és que els EUA hagin perdut aquesta guerra, és que la forma com han marxat de l'Afganistan posa punt i final a la seva condició de gendarme internacional.

I parlant de l'Iran, potser ara seria un bon moment perquè Biden acabés el que va començar Obama durant el seu segon mandat –i que Trump va revertir amb aquell estil barroer que el caracteritzava-. El restabliment de les relacions diplomàtiques amb l'Iran, una potència regional que comparteix molts quilòmetres de frontera amb l'Afganistan i que, quines coses, podria esdevenir un bon aliat en el nou tauler geopolític que tot just es comença a dibuixar –ja ho va esdevenir a Síria i l'Iraq en la lluita contra l'ISIS-.

dissabte, 21 d’agost del 2021

Què havia de fer Biden?

I què se suposa que havia de fer Joe Biden? Mantenir per sempre més una ocupació militar que no portava enlloc? Seguir sacrificant vides de soldats nord-americans en una guerra que no era la seva i que no semblava tenir desenllaç possible a curt termini ("If you love this land of the free, bring'em home", que cantava Pete Seeger)? Seguir invertint trilions de dòlars en un estat fallit perquè només se n'acabessin beneficiant les elits prooccidentals de Kabul? Seguir oferint lliçons de democràcia a qui mai les havia demanat?

Durant vint anys heu exigit que les tropes internacionals marxessin de l'Afganistan (alguns fins i tot heu rigut les gràcies a l'integrisme islàmic perquè, ja se sap, contra l'imperialisme yankee tot s'hi valia). Doncs bé, ja són fora. Era el que volieu, ara no us queixeu. Mentre la població civil afganesa pateixi en pròpia pell les conseqüències del desastre, vosaltres podreu seguir pontificant sobre l'heteropatriarcat en llenguatge inclusiu i censurant les lletres presumtament masclistes de no sé quin raper que actua aquest any a la festa major.

dijous, 7 de gener del 2021

L'assalt al Capitoli

Crec que l'assalt al Capitoli, ahir a Washington, per part de centenars de simpatitzants de Donald Trump, es comenta ella sola. Però també crec que és un error voler explicar una realitat de naturalesa tan complexa com la dels Estats Units (de qualsevol lloc del món, de fet) a partir d'una lògica binària de bons i dolents. No, no estic justificant ni matisant res. Simplement estic apuntant, com ja vaig fer el dia de la victòria electoral de Joe Biden, que els Estats Units van molt més enllà de Nova York i San Francisco, que en estats com Arkansas, Nebraska o West Virginia hi ha molta gent que se sent exclosa i abandonada pel sistema que representen els Clintons i Bidens d'aquest món, que molts d'ells van armats i estan emprenyats, i que no desapareixeran d'un dia per l'altre, per molt que des d'una perspectiva europea creiem haver entès que aquest cop han guanyat "els bons".

dissabte, 7 de novembre del 2020

Biden no és la solució

Aplaudiments per Biden i celebracions per la derrota de Trump a les grans ciutats nord-americanes. Dia de joia en ciutats com Nova York, Washington o San Francisco, on un només es pot permetre viure si disposa de padrins, es guanya molt bé la vida o directament està disposat a malviure en una urbs on la gentrificació ha esdevingut el mètode de selecció natural de qui la pot habitar i qui ni tan sols hi és benvingut.

Biden ha guanyat les eleccions. Deuen estar contents també tots aquells artistes multimilionaris que amenaçaven amb marxar dels Estats Units si Trump era reelegit. Perquè ells rai, amb Trump o Biden es poden permetre quan els doni la gana canviar de país de residència amb la tranquil·litat de qui disposa de prou coixí per moure's per on vulgui i quan vulgui. Fins al punt que, donat el cas, alguns d'ells fins i tot haurien estat rebuts amb els braços oberts com a ciutadans exemplars i de ple dret en aquesta mateixa Europa que ha alçat a les costes mediterrànies un mur invisible però tan impenetrable com el que Trump pretenia alçar a la frontera amb Mèxic.

I bé, mentre fins i tot nosaltres els europeus de bé ens freguem les mans perquè aquest cop han guanyat els bons, en estats com Kentucky, Nebraska o West Virgina segueixen havent-hi milions de persones que es senten excloses d'un sistema que no les té en compte per res més que produir. Que en conseqüència tornaran algun dia a sortir en massa a votar amb els ulls tancats a qualsevol sonat que els prometi les mateixes barbaritats que els havia promès Trump. Que solen anar armades i, des de fa molt de temps, tendeixen a estar força més emprenyades que no pas qui es pot permetre viure a Manhattan o a Echo Park.

Trump se'n va. És un fantasma del passat. Un record amarg al qual de cara al futur tan sols ens referirem quan toqui parlar d'aquells llibres, aquells discos i aquelles pel·lícules que van venir a retratar el seu mandat tal i com altres ho havien fet amb el de Reagan. Però el caldo de cultiu que ara fa tan sols quatre anys en va propiciar l'elecció amb uns resultats que ningú s'esperava hi segueix essent. I Biden, que ja deu tenir la mirada més posada en el Pròxim Orient que no pas en la regió minera de West Virginia, no és ni de bon tros la solució.