 |
| La poètica de l'autoafirmació. |
Salvant comptades però notables excepcions, sempre he desconfiat del tan publicitat hip hop en castellà. Insisteixo, excepcions al marge, el hip hop que s'ha fet durant molts anys per aquestes latituds em sembla una de versió adulterada del producte original. De la mateixa manera que el punk espanyol no era com el britànic (mentre
Malcolm McLaren s'inspirava en els situacionistes, aquí ens limitàvem a sucar imperdibles en kalimotxo ranci), el hip hop practicat a la pell de brau tan sols aplica a conveniència tics i tòpics que a l'altre costat de l'Atlàntic o a les illes britàniques solen ser conseqüència de quelcom més elaborat. Una excusa com una altra perquè els més xulos de cada barri deixin anar al seu gust tota mena d'expressions d'allò més barroeres, sovint amb un preocupant rerefons sexista, homòfob i fins i tot xenòfob -com a mostra, el nivell de les
batalles de galls que de tant en tant tenen lloc al litoral barceloní i on el millor de cada casa pot proferir autèntiques barbaritats amparant-se en allò de la llibertat artística.
Francament, dubto molt que d'una escena com aquesta en pugui sortir mai algú com
Joshua Luke Smith. Un britànic amb prou obertura de mires com per a defugir tòpics i definir un llenguatge propi amb el hip hop i el rap com a bases però sense renunciar a les bondats del soul, el pop o fins i tot el folk. Amb dos ep's al seu nom -el primer,
"Your Beauty" (2015), va ser aclamat per la pròpia BBC; el segon,
"Carry Me" (2016), acaba de veure la llum i manté ben ferma la promesa-, Smith ha esdevingut tota una revelació al Regne Unit. Les seves lletres parlen d'un dia a dia marcat per la dislèxia i la dispràxia, i hi predomina l'esperit de superació de qui ha sabut trobar en la música, la poesia i els estudis de Filosofia tres formes de sortir endavant i autoafirmar-se. L'he descobert recentment, i m'ha agradat tant que avui he escrit sobre ell a B-Magazine. Poden llegir-ho
aquí.
