Els nous camins de Taylor Swift

Taylor Swift.

El de Taylor Swift és un dels casos més paradigmàtics de la forma com els conceptes indie i mainstream s'han barrejat i retroalimentat durant la passada dècada i mitja (com a mínim) fins haver perdut bona part del seu sentit (tant l'un com l'altre). Hi haurà qui no voldrà veure a The National com un grup massiu malgrat ser capaç de convocar multituds als festivals més reconeguts i concorreguts del planeta, sense que això impliqui renunciar a uns determinats principis i plantejaments a l'hora de fer música. També hi haurà qui es negarà a contemplar Swift més enllà de la seva dimensió més mediàtica, malgrat haver facturat en tan sols mig any dues obres tan notables com "Folklore" i "Evermore" –totes dues de 2020-.

El cas és que la unió de The National –i més concretament d'Aaron i Bryce Dessner, productors dels dos treballs citats- amb l'autora de "1989" (2014) ha donat fruits com a mínim sorprenents i revitalitzadors, sobretot en el camp de la segona. De pràcticament manufacturar títols fets a mida de les llistes d'èxits a gravar amb Haim, Justin Vernon (Bon Iver) i els propis National, i a lliurar plàstics que potser no convertiran escèptics –tampoc li cal, a aquestes alçades- però revelen una dimensió de Swift que va més enllà de la icona pop i, sobretot, ajuden a adoptar noves perspectives a l'hora de repassar el conjunt del seu catàleg. A partir d'aquí, té poc sentit afirmar que pistes com "Tolerate It" –inclosa a "Evermore"- les podrien haver signat les Aldous Hardings d'aquest món. Qui se'n vulgui adonar, ja ho farà.

Swamp Dogg - "Sorry You Couldn't Make It" (2020)

Qui hauria dit fa tan sols un mes que a data d'avui viuríem en un món sense John Prine, i que seria precisament el traspàs d'aquest gegant de la música nord-americana el fet que acabaria atorgant una nova dimensió al títol (i a la caràtula) del flamant darrer disc del seu bon amic Swamp Dogg. Un "Sorry You Couldn't Make It" (2020, Joyful Noise) que s'ha presentat com la gran incursió d'aquest supervivent del soul més genuí en les aigües del country –un gènere amb el qual ja havia flirtejat en més d'una ocasió, arribant a compondre peces que esdevindrien èxits de la mà de gent com Johnny Paycheck o Waylon Jennings-, i que conté les últimes gravacions publicades en vida per l'autor d'"Angel from Montgomery".

La relació d'amistat entre Swamp Dogg –aka Jerry Williams Jr.- i Prine ve de lluny, de quan el primer va versionar "Sam Stone" del segon l'any 1972, i s'havia mantingut intacta fins a l'últim moment. Per aquest motiu, quan Williams va decidir fer un disc de country no va dubtar a convidar Prine a passar per l'estudi. El resultat són dos duets –"Memories", un rescat del cançoner més pretèrit del propi Williams, i "Please Let Me Go Round Again", la crepuscular balada que tanca el plàstic- que, més enllà del valor simbòlic que puguin arribar a adquirir, justifiquen per ells mateixos l'adquisició de l'àlbum sencer.

Més enllà de la participació de Prine, a "Sorry You Couldn't Make It" hi destaca també la presència de convidats tan il·lustres com a priori improbables, cas de Jenny Lewis o d'un Justin Vernon (Bon Iver) que s'integra de forma discreta però altament efectiva a la banda d'acompanyament. Enregistrat a Nashville a les ordres de Ryan Olson (Poliça), el conjunt presenta Swamp Dogg en un envejable estat de forma als seus 77 anys, i d'alguna manera invoca les aproximacions al country dutes a terme al seu dia per altres il·lustres soul men com Bobby Womack o fins i tot Ray Charles. Atenció al nocturn lament d'"I'd Rather Be Your Used to Be", un altre argument de pes a l'hora de passar per caixa.

Bon Iver - "i,i" (2019)

Ja des del propi títol es pot advertir la naturalesa inquieta i exploradora d'un plàstic, "i,i" (2019) que no tan sols certifica el salt de Bon Iver a l'òrbita d'allò que anomenem ritmes urbans, sinó també la predisposició de l'alter ego de Justin Vernon a treure el màxim profit de l'estudi de gravació entenent-lo com un instrument en ell mateix. En aquest sentit, talls com "iMi" o "Holyfields," no tan sols passen la mà per la cara de moltes lluminàries urbanes que tendeixen a perdre's en la pròpia estètica, sinó que segueixen connectant amb les essències primitives d'aquell llunyà "For Emma, Forever Ago" (2008) concebut a l'interior d'una cabana aïllada i conseqüència també de l'entorn on s'havia gestat.