Els nous camins de Taylor Swift

Taylor Swift.

El de Taylor Swift és un dels casos més paradigmàtics de la forma com els conceptes indie i mainstream s'han barrejat i retroalimentat durant la passada dècada i mitja (com a mínim) fins haver perdut bona part del seu sentit (tant l'un com l'altre). Hi haurà qui no voldrà veure a The National com un grup massiu malgrat ser capaç de convocar multituds als festivals més reconeguts i concorreguts del planeta, sense que això impliqui renunciar a uns determinats principis i plantejaments a l'hora de fer música. També hi haurà qui es negarà a contemplar Swift més enllà de la seva dimensió més mediàtica, malgrat haver facturat en tan sols mig any dues obres tan notables com "Folklore" i "Evermore" –totes dues de 2020-.

El cas és que la unió de The National –i més concretament d'Aaron i Bryce Dessner, productors dels dos treballs citats- amb l'autora de "1989" (2014) ha donat fruits com a mínim sorprenents i revitalitzadors, sobretot en el camp de la segona. De pràcticament manufacturar títols fets a mida de les llistes d'èxits a gravar amb Haim, Justin Vernon (Bon Iver) i els propis National, i a lliurar plàstics que potser no convertiran escèptics –tampoc li cal, a aquestes alçades- però revelen una dimensió de Swift que va més enllà de la icona pop i, sobretot, ajuden a adoptar noves perspectives a l'hora de repassar el conjunt del seu catàleg. A partir d'aquí, té poc sentit afirmar que pistes com "Tolerate It" –inclosa a "Evermore"- les podrien haver signat les Aldous Hardings d'aquest món. Qui se'n vulgui adonar, ja ho farà.

Swamp Dogg - "Sorry You Couldn't Make It" (2020)

Qui hauria dit fa tan sols un mes que a data d'avui viuríem en un món sense John Prine, i que seria precisament el traspàs d'aquest gegant de la música nord-americana el fet que acabaria atorgant una nova dimensió al títol (i a la caràtula) del flamant darrer disc del seu bon amic Swamp Dogg. Un "Sorry You Couldn't Make It" (2020, Joyful Noise) que s'ha presentat com la gran incursió d'aquest supervivent del soul més genuí en les aigües del country –un gènere amb el qual ja havia flirtejat en més d'una ocasió, arribant a compondre peces que esdevindrien èxits de la mà de gent com Johnny Paycheck o Waylon Jennings-, i que conté les últimes gravacions publicades en vida per l'autor d'"Angel from Montgomery".

La relació d'amistat entre Swamp Dogg –aka Jerry Williams Jr.- i Prine ve de lluny, de quan el primer va versionar "Sam Stone" del segon l'any 1972, i s'havia mantingut intacta fins a l'últim moment. Per aquest motiu, quan Williams va decidir fer un disc de country no va dubtar a convidar Prine a passar per l'estudi. El resultat són dos duets –"Memories", un rescat del cançoner més pretèrit del propi Williams, i "Please Let Me Go Round Again", la crepuscular balada que tanca el plàstic- que, més enllà del valor simbòlic que puguin arribar a adquirir, justifiquen per ells mateixos l'adquisició de l'àlbum sencer.

Més enllà de la participació de Prine, a "Sorry You Couldn't Make It" hi destaca també la presència de convidats tan il·lustres com a priori improbables, cas de Jenny Lewis o d'un Justin Vernon (Bon Iver) que s'integra de forma discreta però altament efectiva a la banda d'acompanyament. Enregistrat a Nashville a les ordres de Ryan Olson (Poliça), el conjunt presenta Swamp Dogg en un envejable estat de forma als seus 77 anys, i d'alguna manera invoca les aproximacions al country dutes a terme al seu dia per altres il·lustres soul men com Bobby Womack o fins i tot Ray Charles. Atenció al nocturn lament d'"I'd Rather Be Your Used to Be", un altre argument de pes a l'hora de passar per caixa.

Bon Iver - "i,i" (2019)

Ja des del propi títol es pot advertir la naturalesa inquieta i exploradora d'un plàstic, "i,i" (2019) que no tan sols certifica el salt de Bon Iver a l'òrbita d'allò que anomenem ritmes urbans, sinó també la predisposició de l'alter ego de Justin Vernon a treure el màxim profit de l'estudi de gravació entenent-lo com un instrument en ell mateix. En aquest sentit, talls com "iMi" o "Holyfields," no tan sols passen la mà per la cara de moltes lluminàries urbanes que tendeixen a perdre's en la pròpia estètica, sinó que segueixen connectant amb les essències primitives d'aquell llunyà "For Emma, Forever Ago" (2008) concebut a l'interior d'una cabana aïllada i conseqüència també de l'entorn on s'havia gestat.

De Bon Iver i Beth Orton

Divendres, 27 de juliol de 2012. Última hora de la tarda. Camino de pressa per la pujada que porta al Poble Espanyol, esquivant hordes de turistes i preguntant-me d'on poden haver sortit tants autobusos amb matrícules estrangeres. La veu de Neil Young ressona al meu ipod. "Keep on rockin' in the Free World...". I de cop em trobo de cara amb una llarga filera de persones que semblen esperar un plat de sopa calenta. Però no esperen cap plat de sopa calenta. Perquè amb la calor que fa, a ningú li ve de gust un plat de sopa calenta. I perquè tots tenen entrades pel concert de Bon Iver al Poble Espanyol. O sigui que automàticament jo passo a formar part d'aquell tot. Un tot que avança més lent que els trens de Rodalies els dies de tempesta. La qual cosa vol dir que m'estic perdent el concert de Beth Orton, telonera de luxe on les hi hagi. Les hordes de turistes segueixen caminant sense cap rumb definit i una dona encuriosida em pregunta qui toca. A jutjar pel seu domini del castellà, m'atreviria a dir que no és cap turista, o sigui que deu sentir-se tan perduda com jo enmig d'aquell camp de batalla improvisat. Li dic que toca Bon Iver i em fa repetir el nom. A la tercera entén que s'ha perdut alguna cosa i es limita a dir que no el coneix abans de marxar. I finalment entro al Poble Espanyol. Beth Orton encara està tocant i puc escoltar-ne unes quantes cançons. Brillant en tots els sentits. Ella sola, amb una guitarra acústica, enfrontant-se a les més de 4.000 ànimes que han esgotat les entrades. El problema és que la gran majoria d'aquestes ànimes es limita a parlar, cridar i passar olímpicament del concert. Quines coses, que el públic de Bon Iver no sembli saber qui és Beth Orton. I el que és pitjor, tampoc sembla importar-li. Ni sembla ser capaç de mostrar un mínim de respecte per a l'artista i per a qui la vol escoltar. Què hi farem. Sospitin quan vegin que es posen a la venda entrades VIP per al concert d'un tio que va compondre el seu primer disc aïllat en una cabana de fusta enmig dels boscos de Wisconsin. I siguin desconfiats quan de la nit al dia Bon Iver sigui capaç d'esgotar entre quatre i cinc milers de localitats en una ciutat on altres han hagut de suspendre concerts per manca de demanda. De cop i volta, Orton s'adreça al públic amb un "Thanks for listening" ("Gràcies per escoltar"). I ara sí, tothom aplaudeix. Ironies. I amb vint minuts de retard salta Bon Iver a l'escenari. Justin Vernon i cinc tios més. Una banda per la qual molts matarien. Precisió, rauxa i musculatura, però tot al seu moment. I Vernon que repassa els seus dos discos amb un posat segur, però flipant amb l'espectacle que suposa un Poble Espanyol ple fins la bandera. Dedica unes paraules a Beth Orton. Els mateixos que abans l'han ignorat, ara aplaudeixen. Més ironies. I el concert està prou bé, tot encaixa, però a mi em falta alguna cosa per arribar a l'èxtasi. Potser els temes nous em tiren enrere de vegades. Qüestió de gustos. Jo sóc més del primer disc que del segón. La cabana, jo vull la cabana. Un refugi on amagar-se del soroll i del món. I sobretot de les masses que van als concerts perquè toca.

Bon Iver: Justin Vernon i la seva ombra.

Beth Orton, brillant malgrat l'incòmode soroll de fons.

Audio: "Skinny Love" - Bon Iver