Els nous camins de Taylor Swift

Taylor Swift.

El de Taylor Swift és un dels casos més paradigmàtics de la forma com els conceptes indie i mainstream s'han barrejat i retroalimentat durant la passada dècada i mitja (com a mínim) fins haver perdut bona part del seu sentit (tant l'un com l'altre). Hi haurà qui no voldrà veure a The National com un grup massiu malgrat ser capaç de convocar multituds als festivals més reconeguts i concorreguts del planeta, sense que això impliqui renunciar a uns determinats principis i plantejaments a l'hora de fer música. També hi haurà qui es negarà a contemplar Swift més enllà de la seva dimensió més mediàtica, malgrat haver facturat en tan sols mig any dues obres tan notables com "Folklore" i "Evermore" –totes dues de 2020-.

El cas és que la unió de The National –i més concretament d'Aaron i Bryce Dessner, productors dels dos treballs citats- amb l'autora de "1989" (2014) ha donat fruits com a mínim sorprenents i revitalitzadors, sobretot en el camp de la segona. De pràcticament manufacturar títols fets a mida de les llistes d'èxits a gravar amb Haim, Justin Vernon (Bon Iver) i els propis National, i a lliurar plàstics que potser no convertiran escèptics –tampoc li cal, a aquestes alçades- però revelen una dimensió de Swift que va més enllà de la icona pop i, sobretot, ajuden a adoptar noves perspectives a l'hora de repassar el conjunt del seu catàleg. A partir d'aquí, té poc sentit afirmar que pistes com "Tolerate It" –inclosa a "Evermore"- les podrien haver signat les Aldous Hardings d'aquest món. Qui se'n vulgui adonar, ja ho farà.