Adia Victoria - "A Southern Gothic" (2021)

Vam descobrir la música d'Adia Victoria ara fa ben bé sis anys, quan va debutar amb el ja prometedor "Beyond the Bloodhounds" (2016). Un primer àlbum que s'emmirallava en la tradició sonora del Sud dels Estats Units –en especial el blues que sempre ha estat part essencial de l'adn de la de Carolina del Sud-, alhora que oferia una lectura crítica de la regió amb una lírica d'allò més punyent i un discurs que bevia també de les formes més elèctriques del rock alternatiu –les comparacions amb PJ Harvey no eren gratuïtes-.

Des d'aleshores ha gravat un àlbum amb Aaron Dessner (The National) a la producció –"Silences" (2019)- i ha acabat trobant el seu lloc en unes coordenades sonores molt més tradicionals –però no per això menys originals-, les que explorava l'any passat a "A Southern Gothic", un tercer àlbum produït per tot un T Bone Burnett, i amb tota probabilitat la seva obra definitiva a data d'avui. Un treball que canta a les bondats del Sud –que hi són, més enllà dels tòpics-, però també segueix denunciant una realitat difícil d'assumir quan una és dona i afroamericana.

Amb una nòmina de col·laboradors que inclou pesos pesants com Margo Price, Jason Isbell o Matt Berninger (The National)-, l'àlbum alterna les formes més primitives i ancestrals del blues –"Mean-Hearted Woman", "You Was Born to Die", "Carolina Bound"- amb mirades a registres perifèrics que parteixen de la tradició per mirar molt més enllà de les etiquetes –el soul crepuscular de "Whole World Knows", el rock claustrofòbic de "Troubled Mind" o la psicodèlia mutant de "Far from Dixie"-. Un disc de confirmació amb totes les lletres.

Els nous camins de Taylor Swift

Taylor Swift.

El de Taylor Swift és un dels casos més paradigmàtics de la forma com els conceptes indie i mainstream s'han barrejat i retroalimentat durant la passada dècada i mitja (com a mínim) fins haver perdut bona part del seu sentit (tant l'un com l'altre). Hi haurà qui no voldrà veure a The National com un grup massiu malgrat ser capaç de convocar multituds als festivals més reconeguts i concorreguts del planeta, sense que això impliqui renunciar a uns determinats principis i plantejaments a l'hora de fer música. També hi haurà qui es negarà a contemplar Swift més enllà de la seva dimensió més mediàtica, malgrat haver facturat en tan sols mig any dues obres tan notables com "Folklore" i "Evermore" –totes dues de 2020-.

El cas és que la unió de The National –i més concretament d'Aaron i Bryce Dessner, productors dels dos treballs citats- amb l'autora de "1989" (2014) ha donat fruits com a mínim sorprenents i revitalitzadors, sobretot en el camp de la segona. De pràcticament manufacturar títols fets a mida de les llistes d'èxits a gravar amb Haim, Justin Vernon (Bon Iver) i els propis National, i a lliurar plàstics que potser no convertiran escèptics –tampoc li cal, a aquestes alçades- però revelen una dimensió de Swift que va més enllà de la icona pop i, sobretot, ajuden a adoptar noves perspectives a l'hora de repassar el conjunt del seu catàleg. A partir d'aquí, té poc sentit afirmar que pistes com "Tolerate It" –inclosa a "Evermore"- les podrien haver signat les Aldous Hardings d'aquest món. Qui se'n vulgui adonar, ja ho farà.

Bob Weir amb The National

Bob Weir.

Promet bones sensacions el primer disc en solitari que l'exguitarrista de The Grateful Dead, Bob Weir, té previst publicar al seu nom en més d'una dècada. Es titularà "Blue Mountain", veurà la llum el mes que ve i de moment n'hem pogut escoltar un avançament que adopta les formes crepusculars del so Americana. Una peça, "Only a River", on col·laboren Aaron Dessner i Scott Devendorf de The National, banda que es va instal·lar recentment en l'imaginari de tots els Deadheads tot coordinant un dels homenatge definitius a Weir, Jerry Garcia, Phil Lesh i companyia, "Day of the Dead" (2016). La peça l'ha estrenat en exclusiva NPR.