Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Nanci Griffith (1953-2021)

NANCI GRIFFITH
(1953-2021)

Era una d'aquelles estranyes criatures amb prou talent natural per cridar l'atenció de propis i estranys malgrat habitar els marges per naturalesa i vocació. Nanci Griffith ja hi era molt abans que algú s'inventés etiquetes i conceptes com Americana o country alternatiu. Ella mateixa, de fet, va definir com a folkabilly un discurs –el seu- que bevia de la tradició però alhora mirava sempre endavant. Cronista destacada d'aquell indret gairebé mitològic que és l'estat de Texas, una de les grans dames de la cançó més genuïnament nord-americana, va començar la seva carrera quan amb prou feina era una adolescent tocant als honky tonks que tenia més a l'abast, i amb el pas dels anys va fer-se un lloc a Nashville sense perdre un sol gram de la seva essència texana. Contemporània dels neotradicionalistes, solia sentir-se més a gust al costat d'outlaws i ànimes lliures com les de Townes Van Zandt o John Prine, amb qui va protagonitzar notables duets. Ens ha deixat a l'edat de 68 anys, amb un llegat enorme que inclou gairebé una vintena d'àlbums d'estudi –bona part dels quals són clàssics- i actuacions memorables en alguns dels escenaris més agraïts i celebrats de la música country. Se n'ha anat un referent. La seva estrella seguirà brillant sempre.

Viagra Boys

Des dels marges - Foto Nicole Walker.

Parlaven algunes cròniques del Mad Cool 2019 d'un grup punk totalment desvergonyit que estava oferint un dels grans concerts d'aquell any des d'un escenari petit al mateix temps en què Rosalía ho estava literalment petant davant les multituds festivaleres a l'escenari principal. L'anècdota il·lustra perfectament l'essència d'una banda que també ha començat a petar-ho pel seu compte, si bé des dels marges i sense aparentment haver-se immutat per res del que passi més enllà de la distància que els separa d'un públic –el seu- tan àvid de noves sensacions com d'emocions fortes.

Viagra Boys són suecs i toquen post-punk. Però no aquell post-punk que durant la primera dècada del segle XXI va esdevenir opció preferent de bandes sonores d'anuncis de temporada, sinó post-punk del que molesta, incomoda i es fot de tot i de tothom. Post-punk entès a la manera de PiL, The Fall o The Birthday Party. Van debutar el mateix 2019 amb "Street Worms", un primer àlbum que ja deixava clares les coses, i enguany han rematat la feina amb "Welfare Jazz", on acaben d'afinar la punteria amb talls com "Ain't Nice" o "Toad". Menció a part mereix la seva hipnòtica lectura d'"In Spite of Ourselves", original de John Prine, a duet amb Amy Taylor (Amyl and The Sniffers).


Més informació:

Viagra Boys  /  Pàgina web

El disc 'estiuenc' de Dan Auerbach

Hi ha discos que pel motiu que sigui acaben esdevenint estacionals al nostre subconscient. Obres que podrien entrar a la primera en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però per alguna raó acabem associant amb una època determinada de l'any. A casa, per exemple, el fet que soni el segon treball en solitari de Dan Auerbach és tan sinònim de l'arribada de l'estiu com les sessions de música surf o les bateries de clàssics dels Beach Boys.

Un plàstic, "Waiting on a Song" (2017), que acostumo a punxar amb insistència a partir del mes de juny i que vaig abandonant de forma progressiva a partir de la primera quinzena de setembre. No és un àlbum de temàtica estiuenca –i la seva caràtula és essencialment tardorenca-, però les seves deu pistes desprenen totes les (bones) vibracions pròpies d'aquesta estació de l'any i, en definitiva, em fan companyia durant aquests tres mesos.

"Malibu Man" sona a còctel i posta de sol a la platja. "Livin' in Sin" remet a les formes més vitamíniques i assolellades de T.Rex. "Shine on Me" directament és el hit perfecte per cremar nits curtes i assaborir dies llargs. I bé, després hi ha aquell "Show Me" de factura elegant que m'agrada imaginar-me amb la veu de l'Elvis post-Comeback Special. Menció a part mereix una banda d'acompanyament integrada per il·lustres veterans de l'òrbita de Nashville i on figuren noms com els de Duane Eddy, John Prine o Jerry Douglas. Poquíssima broma.

Swamp Dogg - "Sorry You Couldn't Make It" (2020)

Qui hauria dit fa tan sols un mes que a data d'avui viuríem en un món sense John Prine, i que seria precisament el traspàs d'aquest gegant de la música nord-americana el fet que acabaria atorgant una nova dimensió al títol (i a la caràtula) del flamant darrer disc del seu bon amic Swamp Dogg. Un "Sorry You Couldn't Make It" (2020, Joyful Noise) que s'ha presentat com la gran incursió d'aquest supervivent del soul més genuí en les aigües del country –un gènere amb el qual ja havia flirtejat en més d'una ocasió, arribant a compondre peces que esdevindrien èxits de la mà de gent com Johnny Paycheck o Waylon Jennings-, i que conté les últimes gravacions publicades en vida per l'autor d'"Angel from Montgomery".

La relació d'amistat entre Swamp Dogg –aka Jerry Williams Jr.- i Prine ve de lluny, de quan el primer va versionar "Sam Stone" del segon l'any 1972, i s'havia mantingut intacta fins a l'últim moment. Per aquest motiu, quan Williams va decidir fer un disc de country no va dubtar a convidar Prine a passar per l'estudi. El resultat són dos duets –"Memories", un rescat del cançoner més pretèrit del propi Williams, i "Please Let Me Go Round Again", la crepuscular balada que tanca el plàstic- que, més enllà del valor simbòlic que puguin arribar a adquirir, justifiquen per ells mateixos l'adquisició de l'àlbum sencer.

Més enllà de la participació de Prine, a "Sorry You Couldn't Make It" hi destaca també la presència de convidats tan il·lustres com a priori improbables, cas de Jenny Lewis o d'un Justin Vernon (Bon Iver) que s'integra de forma discreta però altament efectiva a la banda d'acompanyament. Enregistrat a Nashville a les ordres de Ryan Olson (Poliça), el conjunt presenta Swamp Dogg en un envejable estat de forma als seus 77 anys, i d'alguna manera invoca les aproximacions al country dutes a terme al seu dia per altres il·lustres soul men com Bobby Womack o fins i tot Ray Charles. Atenció al nocturn lament d'"I'd Rather Be Your Used to Be", un altre argument de pes a l'hora de passar per caixa.

John Prine (1946-2020)

JOHN PRINE

(1946-2020)

Feia dies que es veia a venir, però no per això resulta menys colpidora la mort d'un dels grans referents de la música nord-americana de les passades cinc dècades. John Prine ens deia adéu aquesta matinada per complicacions derivades del coronavirus i havent deixat un immens llegat que ha servit com a guia a diverses generacions de músics de folk, country i qualsevol gènere que es pugui associar amb el concepte Americana, i que li ha valgut qualificatius com el Mark Twain de la música d'arrel.

Descobert per tot un Kris Kristofferson, va debutar el 1971 amb un plàstic tan incontestable com aquell debut homònim on ja va lliurar un dels seus grans arguments. "Angel from Montgomery". Una peça que amb el pas dels anys ha esdevingut un estàndard de ple dret i on Prine cantava en primera persona les inquietuds d'una dona de mitjana edat que clamava per un àngel que la lliurés de l'avorriment. El seu darrer disc, "The Tree of Forgiveness" (2018), suposa ara més que una notable obra de maduresa, un monumental testament.

Dan Auerbach - "Waiting on a Song" (2017)

Vuit anys ha trigat Dan Auerbach a lliurar el seu segon disc en solitari. Temps durant el qual l'hem pogut escoltar amb projectes com The Arcs o, és clar, The Black Keys. "Waiting on a Song" (2017) es troba més a prop dels primers que dels segons, però sobretot presumeix d'una identitat molt més definida que la del seu predecessor -"Keep It Hid" (2009), molt més proper als paràmetres sonors de les Tecles Negres-. Part del secret és una banda d'acompanyament on figuren destacats músics de sessió de Nashville i noms tan il·lustres com els de Duane Eddy, John Prine o Jerry Douglas.

No s'esperin aquí exercicis de blues sense adulterar, tampoc rodanxes de rock trencapistes com les que han fet dels Black Keys una de les bandes més grans del firmament indie contemporani. "Waiting on a Song" és exactament el tipus de disc que el nord-americà no hauria pogut signar amb cap altre dels projectes dels quals forma part. Un àlbum de pop en el sentit més ampli i heterogeni del terme. De cançons que haurien pogut conquerir les ones radiofòniques d'ambdós costats de l'Atlàntic d'haver-se publicat quatre dècades enrere, i que en ple 2017 es manifesten ideals per a amenitzar la temporada d'estiu que tot just comença.

Peces que juguen amb l'alta sofisticació (les cordes de "Malibu Man" o els arranjaments de "King of a One Horse Town") i a la vegada es deixen portar per una sensibilitat melòdica fora de sèrie ("Shine on Me" invoca els esperits de George Harrison, Badfinger i els Raspberries, i "Livin' in Sin" evoca per moments les essències de T.Rex). El funk greixós de "Cherrybomb" ens recorda les arrels negroides d'Auerbach, i la final "Show Me" directament sembla un outtake de la banda sonora de "Reservoir Dogs". Pocs plàstics tan rodons com aquest es facturaran durant el present exercici, en poden estar ben segurs. Sisplau, que algun promotor tingui la bondat de portar-lo als nostres escenaris.