El darrer àlbum de Laura Veirs és fruit de dos anys durant els quals el seu matrimoni s'ha consumit lentament fins a saltar pels aires, però també de la seva participació en un club de poesia que ella mateixa ha impulsat juntament amb diverses amigues. Ambdós factors li han aportat la inspiració a l'hora de facturar aquest "My Echo" (2020, Raven Marching Band) que es pot entendre com la seva carta de comiat a Tucker Martine –qui encara figura com a productor- però també com l'aplicació sobre el terreny de la seva experiència terapèutica intercanviant versos.
Amb convidats com Bill Frisell o Jim James (My Morning Jacket), l'àlbum segueix els patrons habituals del discurs de la nord-americana. Folk d'estètica hivernal, cançons d'extrema fragilitat i incursions puntuals en els postulats més malencònics del pop independent amb accent Americana ("Burn too Bright"), si bé també hi ha espai per a experiments com la càlida "Another Space and Time", on la de Portland flirteja amb la mètrica de llenguatges tropicals com el calipso. Un altre motiu de pes per seguir assenyalant Veirs com una de les veus més injustament infravalorades de la seva generació.
