La cultura rave va néixer quan Margaret Thatcher va començar a perseguir l'oci nocturn a les ciutats britàniques i els joves es van haver de buscar la vida en descampats i naus industrials a l'hora de divertir-se. Qui hauria dit que, tres dècades i mitja més tard, les restriccions i prohibicions imposades en nom del coronavirus acabarien tenint el mateix efecte. Sí, penso (per exemple) en la multitudinària rave que ha tingut lloc aquest cap de setmana en una nau industrial abandonada de Llinars del Vallès, i de la qual tothom va ple, començant per aquestes xarxes socials on tanta gent sembla anar a buscar la seva dosi diària de sang i fetge.
Evitar escenes com les que s'han viscut aquest cap de setmana a Llinars seria tan fàcil com obrir l'oci nocturn i deixar que els professionals del sector oferissin als joves la possibilitat de divertir-se de forma segura i controlada (i consti que sóc molt poc partidari de tot allò que implica aquest darrer concepte). Però ens governa una gent que encara es pensa que el món es pot dirigir des d'un despatx, i que a cop de decret farà que els joves deixin de ser joves (i d'actuar com a tals). I el pitjor de tot, vivim en una societat on el prejudici és norma i on val més disparar primer i preguntar després. Una societat on tothom és jutge i policia alhora –sobretot a les citades xarxes socials-, i on assenyalar i estigmatitzar resulta més pràctic que provar d'entendre allò que, pel motiu que sigui, se'ns escapa.
Els assistents a la rave de Llinars no portaven mascareta ni respectaven les mesures de distància social, la qual cosa ha disparat totes les alarmes entre els guardians de no se sap ben bé quina moral. Però resulta que al marxar van recollir ells mateixos la brossa que havien generat. També resulta que darrere el fenomen rave sol haver-hi una filosofia de vida estretament lligada a valors com l'ecologisme o l'animalisme. Potser caldria explicar-ho, això, a tots aquells que han despatxat la cosa amb els tòpics de sempre i que apel·len a una responsabilitat que ells mateixos no havien practicat mai fins que el llop del coronavirus va ensenyar les dents.
Després de tot el que hem arribat a veure durant els últims deu mesos, em sembla preocupant que com a societat no tan sols no ens preguntem què hem fet malament per arribar fins aquí –no parlo de la gestió de la pandèmia, sinó de tot allò que va desencadenar la crisi sanitària: el coronavirus no deixa de ser l'enèsim símptoma d'una malaltia sistèmica-, sinó que a sobre focalitzem tots els nostres problemes en una colla de xavals que tan sols volien passar-s'ho bé. Aquest cap de setmana hem vist com gent que fa quatre dies exigia al Govern la dissolució de la Brimo, passava a exigir a la pròpia Brimo que carregués contra els assistents a la rave. Deu mesos de patriotisme sanitari només podien portar aquesta mena de coses.
I un últim apunt. Una de les imatges de la rave que més s'han compartit a les xarxes és la d'una dona que va nua per sobre de la cintura –i que hi va per pròpia voluntat, s'entén-. Per qui encara vagi una mica perdut amb el tema, resulta que les raves solen ser aquella mena de llocs on una dona pot vestir-se com li doni la gana sense que ningú li posi les mans a sobre ni li llenci floretes que van de puta cap amunt. El dia que alguns hagin entès això, potser podrem començar a parlar de tota la resta.
