Diego el Cigala se'n va a la República Dominicana perquè està fins als nassos de com van les coses a l'Espanya de pandereta. Ho confirma en declaracions publicades avui per El Periódico de Catalunya -l'article el signa Núria Martorell-, amb motiu de l'actuació que el cantaor oferirà aquesta nit al Teatre Grec de Barcelona. "Me'n vaig fastiguejat pel fet que a Espanya no hi hagi futur, que la joventut no tingui feina. Fastiguejat de senyors com Bárcenas, Rajoy i Aznar, que des dels anys 90 vinga a robar", lamenta. I jo no dubto del seu fastigueig, perquè no n'hi ha per menys tal i com estan les coses. Però, entre vostès i jo, la gent a qui realment afecta la crisi econòmica no se'n va precisament a la República Dominicana -un país on la corrupció, l'atur i les desigualtats socials es troben a l'ordre del dia, cosa que no sembla fastiguejar a qui es pot permetre mirar-s'ho des d'una platja ben assolellada-. Contràriament, la joventut a la qual es refereix el cantaor marxa a Alemanya, el Regne Unit, Brasil o qualsevol altre país on trobar les oportunitats laborals que Espanya no li ofereix. I sí, la cosa és per estar molt més que fastiguejat. Per això, el que jo lamento és la passivitat i el conformisme amb què l'escena musical d'aquest país segueix mirant cap a un altre costat en comptes de reflectir el moment amb el seu art. És clar que potser resulta fins i tot més digne quedar-se de braços creuats, que marxar al Carib a esperar que passi la tempesta.