Quan Somàlia feia música (i la ballava)

Iftin Band, en una imatge d'arxiu de 1980 – Font Analog Africa.

Analog Africa acaba de posar en circulació un primer volum dedicat a documentar la producció musical a la Somàlia prèvia a l'esclat de la guerra civil. "Mogadisco: Dancing Mogadishu (1972-1991)" recupera i reivindica el llegat sonor d'un país on encara regnava l'esperança. Acudir a les fonts originals, per descomptat, ha suposat una empresa tan titànica com arriscada per al fundador del segell, Samy Ben Redjeb.

Ja fa alguns anys que el tunisià Samy Ben Redjeb, disc jockey i estudiós de les músiques de més difícil accés, es dedica a realitzar tasques d'arqueologia melòmana arreu del continent africà. A rastrejar, descobrir, desenterrar, recuperar i documentar tot un seguit de gravacions perdudes al túnel del temps, sovint productes d'escenaris socials i règims polítics pretèrits –té una especial fixació amb les dècades dels 60, 70 i 80-, que ell mateix posa en circulació a través del seu propi segell discogràfic, Analog Africa.

No obstant, mai abans s'havia enfrontat Ben Redjeb a una missió tan inassumbile a priori com arriscada sobre el terreny. Desplaçar-se fins als arxius de l'antiga Radio Mogadishu, al cor de la capital de Somàlia, i provar de localitzar-hi algun rastre de tota la producció musical duta a terme en aquell país abans de la guerra civil que l'ha estat devastant durant gairebé 30 anys. Música enregistrada durant la dictadura de Mohamed Siad Barre, dues dècades de relativa estabilitat en què Somàlia va desenvolupar la seva pròpia indústria cultural i Mogadiscio va esdevenir fins i tot un pol d'atracció per al turisme internacional.


LA GRAN TROBALLA

Que Ben Redjeb es veiés obligat a contractar personal de seguretat per moure's per la ciutat, o que la majoria d'hotels declinessin oferir-li una habitació pel risc que suposa allotjar estrangers en un polvorí com és el territori somali, il·lustra fins a quin punt la pròpia tasca de recerca podria haver estat una de les seves menors preocupacions –cal recordar que Somàlia és des de principis dels 90 el paradigma d'allò que s'anomenen estats fallits-. En aquestes circumstàncies, el fet de passar-se tres setmanes treballant a diari a l'arxiu de la ràdio estatal –amb l'assistència de personal autòcton- va ser un acte de valor però sobretot de perseverància. I el que va trobar en aquell arxiu es pot considerar com un dels grans tresors melòmans desenterrats durant els darrers anys.

Ni més ni menys que piles i més piles de cintes magnetofòniques amb gravacions realitzades per bandes musicals somalis –moltes d'elles patrocinades pel propi govern de Said Barre, d'altres formades per tocar en centres turístics de la capital- entre les dècades dels 70 i dels 80. Formacions que solien dedicar-se a interpretar versions d'estàndards occidentals en hotels de luxe i similars, o bé a tocar la música del règim quan aquest ho requeria, però que també van arribar a compondre els seus propis repertoris i a enregistrar-los en cintes de cassette que sovint eren emeses per la pròpia Radio Mogadishu.

De tot aquell material, Ben Redjeb ha seleccionat una dotzena de pistes per donar peu a un primer volum temàtic titulat "Mogadisco: Dancing Mogadishu (1972-1991)" (2019, Analog Africa), on bandes i solistes com Dur-Dur Band, Omar Shooli, Iftin Band o Mukhtar Ramadan Iidi ofereixen la seva pròpia versió de gèneres com el soul, el funk o fins i tot el reggae –explica el mateix Ben Redjeb que contactar amb els supervivents amb finalitats documentals ha estat una altra empresa titànica-. El resultat és una radiografia d'un país on l'esperança encara no havia estat erradicada pel fantasma de la violència estructural i sectària. Que no triguin a arribar-ne nous volums, però sobretot que els organismes internacionals pertinents facin el favor de recordar que Somàlia existeix.


Més informació:

Analog Africa  /  Bandcamp

Els sons perduts de Somàlia

No han estat poques les compilacions i antologies que durant els darrers anys han aportat llum a l'impacte que la música pop occidental va tenir en diversos països africans al llarg del segle passat. Una de les grans assignatures pendents en aquest sentit era Somàlia, un dels grans oblidats tant al tauler geopolític com en aquesta onada d'arqueologia melòmana enfocada al continent africà. El segell Ostinato hi acaba de posar remei amb l'edició de "Sweet as Broken Dates. Lost Somali Tapes from the Horn of Africa" (2017). Una quinzena de talls enregistrats entre les dècades dels 60 i els 80, signats per artistes desconeguts fora dels seus respectius radis d'acció i confeccionats sempre sota l'atenta mirada del règim prosoviètic de Mohamed Siad Barre.

Un conglomerat de ritmes que mariden el folklore autòcton amb llenguatges com els del soul, el jazz, el rock o fins i tot la música disco. El testimoni sonor dels dies en què Mogadiscio s'anomenava la perla de l'Índic i Somàlia, malgrat les seves circumstàncies, oferia esclats de vida i color com els que es poden escoltar en aquest plàstic. Després va venir la caiguda de Barre, una guerra civil que enllaça amb els nostres dies, un estat fallit que amb prou feina pot arribar a controlar la capital, milícies islamistes, bandes organitzades dedicades a la pirateria, el món sencer mirant cap a un altre costat i la incertesa sobre què va ser d'artistes com Nimco Jamaac, Xasan Diiriye, Hibo Nuura o Aamina Camaari. Escoltin el disc a Bandcamp.