The Buoys

The Buoys.

Vaig descobrir els Buoys d'una manera francament desafortunada. Devia tenir 14 o 15 anys quan, en un d'aquells expositors de cassettes que solien trobar-se a les gasolineres abans de la irrupció digital, vaig localitzar una cinta que duia per títol "Buenas vibraciones - Lo más hippy 2" (1994). Els ha fet por el títol? Doncs agafin-se fort, perquè això no és el pitjor de tot: l'editava Arcade España -discogràfica coneguda entre d'altres coses per haver auspiciat durant els 90 recopilatoris de música electrònica de dubtós gust-, i a la caràtula hi sortia una model disfressada de hippy mostrant a càmera tot un somriure profident -al fons, l'inevitable signe de la pau es dibuixava sobre un estampat pretesament psicodèlic que semblava robat d'algun mercat ambulant-. Sigui com sigui, les dotze cançons del cassette sí que no tenien desperdici. Al costat de clàssics de la psicodèlia i la contracultura californianes com els Byrds, els Turtles o The Mamas & The Papas (amb el nom mal escrit al track list!), hi havia noms que no tenien res a veure amb tot allò -Box Tops, Van Morrison o... els Small Faces!- però que sempre són benvinguts.

I enmig de tot plegat s'hi trobaven The Buoys amb "Give Up Your Guns" -que, malgrat el títol, no era cap cant pacifista sinó la història d'un atracador de bancs abandonat per la seva promesa-, solemne tall de folk-rock de textures barroques amb flautes, teclats i una secció de corda que haurien fet les delícies d'uns Love o uns Moody Blues. A la majoria dels artistes presents al citat cassette ja els coneixia quan me'l vaig comprar, i de la resta no trigaria a documentar-me'n sense massa dificultats. L'excepció van ser els Buoys, i no pas perquè no m'agradessin sinó perquè eren amb diferència el nom més obscur del paquet: en l'era predigitial semblava impossible localitzar-ne cap referència -i en l'era digital la cosa no ha millorat molt-.

Formats a Pensilvània a finals dels 60, "Give Up Your Guns" possiblement sigui la seva cançó més destacable, i també la preferida dels recopilacions de temàtica sixties que encara es recorden del conjunt nord-americà. Però el hit definitiu durant la seva curta trajectòria va ser "Timothy" -original del compositor Rupert Holmes-, el relat en primera persona d'un miner que es veu obligat a menjar-se una mula al quedar atrapat sota terra -diuen algunes veus que el tal Timothy era en realitat un company caigut del miner, i que per tant la cançó hauria contingut referències al canibalisme-, novament sobre la base de pop barroc que va definir bona part del seu repertori. A data d'avui, els àlbums originals dels Buoys ni tan sols es troben ben documentats a internet, però recopilatoris com "Golden Classics" (1993, Collectables) aporten una mica de llum a una banda d'allò més reivindicable. Fans de Rodriguez, si no els coneixen no saben el que es perden...