Si fossiu capaços de veure-hi més enllà dels vostres marcs teòrics, probablement us adonarieu que l'únic que ha fet el famós Peyu ha estat un gag humorístic de nivell preescolar "pipi, caca, cul". Però com que no voleu veure-hi més enllà dels vostres marcs teòrics, la vostra reacció ha estat la mateixa dels carcamals que un dia van posar el crit al cel perquè Willy Toledo s'havia cagat en Déu i en la santa mare que el va arribar a parir.
Aleshores un jutge va dir que no existeix el dret a no sentir-se ofès. La gran majoria ho vau entendre a la primera (jo també), ara feu el favor de ser coherents. De la mateixa manera que qualsevol persona amb dos dits de front pot entendre que Pablo Hasél no desitjava la mort de l'exalcalde de Lleida mentre rapejava que aquest es mereixia un tret al cap, qui no vulgui buscar tres peus al gat entendrà de seguida que el Peyu no pretenia humiliar ningú sinó simplement provocar el riure fàcil a una audiència poc exigent.
A partir d'aquí, les cançons de l'un i els gags de l'altre poden fer-nos gràcia o poden semblar-nos de mal gust, però per sobre de les nostres consideracions existeix un principi que es diu Llibertat d'Expressió. I la defensa d'aquest principi no es fa (només) cremant contenidors, sinó exercint-la fins a les últimes conseqüències. També (i sobretot) quan les idees expressades no són les nostres, l'artista de torn és mediocre o l'acudit és tan pèssim que fa venir vergonya.
