dijous, 23 d’abril de 2015

El nét del vigilant

Manel Joseph - Foto Gianluca Battista.
Manel Joseph és un supervivent. Un tros d'història d'aquella Barcelona que ja gairebé no existeix. Un referent de la música amb denominació d'origen barcelonina i una vocació universal que neix als carrers i places de Gràcia i del Born. I un músic de llarguíssim recorregut amb una trajectòria difícil d'abastar: de Dos + Un a Sisa, de Patatas Fritas a Pau Riba i de col·laboracions de tota mena a l'obra que ha signat en solitari, si bé la majoria l'hem arribat a conèixer com el rostre més visible de l'Orquestra Plateria. "El nét del vigilant" (2014, Edicions Els Llums) són les seves memòries. Una lectura plàcida que defuig la rigidesa formal de tota autobiografia per a centrar-se en anècdotes disperses però connectades per la seva pròpia persona. Una amena aproximació a un personatge mai prou reivindicat, amb pròleg a càrrec de l'amic Àlex Gómez-Font. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Els deixo amb aquest fragment, on Joseph recorda una actuació de Dos + Un a la televisió:

"Va ser un dia duríssim, però molt distret. Al programa entre d'altres hi havia Los Salvajes, Chus Martínez, Núria Feliu (em sembla) i Georgie Dan. Chus Martínez amb el seu grup va interpretar Soulfinger dels Barkays. Lo de Los Salvajes va ser apoteòsic. Cantaven Vamos a contar ovejitas i alguna ment preclara no va considerar res millor que portar un ramat de bens a l'estudi i que sortissin entre el conjunt. I allà estaven, amb el seu pastor. "5, 4, 3, 2, 1, dentro...! Vamos a contaaaar ovejitas..." L'home les empenyia i les espantava perquè entressin i elles com un cabdell a sota i al voltant de la càmera, però fora de foco, les va arribar a aixecar a plom agafant-les per la llana del llom i les llançava cap on era el conjunt, però queien davant de la càmera, fora de plano i aterrides tornaven al ramat que anava donant voltes sobre si mateix, com un remolí pelut i pudent, doncs totalment histèriques no paraven de cagar. El Gaby i companyia que anaven reforçats amb metall -casualment el trompetista era el Pedro Román, anys després primer trompetista de la Plateria- seguien: "Vamos a contar ovejitaaas". Tota la cançó va estar el pastor empaitant i llançant ovelles i al final no en va sortir ni una a cap plano. Això sí, van deixar el terra de l'estudi entapissat d'olives negres i l'ambient empudegat. Però l'espectacle, mai més ben dit, no podia parar. Mentre el Salvador presentava l'actuació següent, que era Georgie Dan, que havia de marxar pitant, uns operaris van escampar serradures sobre la merda d'ovella. "Que si tal, que si qual, que si Pasqual... con todos ustedes Georgie Dan..." i ja tenim a l'amic Georgie: "Por qué un pijama, a rayas, a topos, por qué" ballant damunt d'aquella catifa tova i pudenta! Vam tenir feina per plorar de riure sense fer soroll".

Definitivament, la televisió ja no és el que era.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada