Le Petit Ramon - "Senyores senyores senyores" (2015)

Le Petit Ramon (a la dreta), amb els membres de Waldorf Astoria - Foto Eva Serrats.

Ara pot semblar una obvietat, però fa cosa de deu anys no ho era en absolut, els ho ben asseguro. He dit que fa cosa de deu anys, però potser en fa més o potser en fa menys -m'agradaria ser més precís però el meu subconscient no m'ho recomana-. El cas és que recordo aquella nit com si me n'acabés de despertar. Le Petit Ramon actuant tot sol a l'Heliogàbal. Un d'aquells concerts que retallen distàncies, on el gruix de la platea l'integren bàsicament amics, coneguts i confidents, i on l'artista es permet llicències impensables en contextos més formals. Aquella nit, l'alter ego de Ramon Faura va obsequiar el respectable amb unes quantes perles obscures del seu repertori -algunes d'elles tan obscures que fins i tot se les anava inventant sobre la marxa-. I va ser amb aquestes que va dedicar una cançó a un dels seus grans amors, el gintònic.

Els ho he advertit de bon principi. Ara mateix, dedicar una cançó al gintònic pot semblar una obvietat, però fa deu anys no ho era en absolut. Perquè pot costar de creure, però fa tan sols una dècada encara no s'havia omplert Barcelona de cocteleries amb dissenys prou cridaners perquè no t'adonis que t'han servit una amanida quan tu havies demanat precisament un gintònic. Perquè fa deu anys, quan demanaves un d'aquests combinats, te'l servien sense sotmetre't a tota mena de qüestionaris sobre gustos i colors. Perquè fa deu anys, en definitiva, el gintònic no era una moda sinó una forma de vida. No cal dir que per a Faura segueix essent això últim, i passats aquests deus anys no només manté "Gel" -així es titula la peça en qüestió- al repertori sinó que s'ha decidit a gravar-la i incloure-la a "Senyores senyores senyores" (2015), el seu darrer treball. El primer que lliura des del celebrat "Brou" (2011), i també el primer que treu amb el seu propi segell, Le Chien Malade. I com qui vol deixar les coses clares, l'ha enregistrat en clau de blues rural i pantanós. A les antípodes d'aquesta Barcelona de plàstic on els gintònics es cobren a preu de petroli i s'amaneixen amb restes de malaguanyades macedònies.

El cas és que "Senyores senyores senyores" és com un gintònic dels d'abans. Un combinat que reclama el seu temps però a canvi obsequia amb una bona colla de sensacions. Totes les que Faura ha pogut encabir en dinou talls repartits en dos plàstics. Sí, ens trobem davant d'un disc doble. Un format que pot semblar anacrònic en temps d'streaming i descàrregues digitals, però que sens dubte aplaudiran tots aquells que encara s'aproximen a la música buscant substància i no trending topics. I d'això, de substància, "Senyores senyores senyores" en va ben servit. A les seves cançons hi apareixen noies, dones i senyores, i tant que sí, però sempre com a fil conductor. Com a portadores de missatges xifrats (o no) on hi tenen cabuda l'amor (i el desamor), el desig, el desengany (i l'engany), la lluita de classes -atenció a "Escandinàvia (Upper Diagonal)", trencapistes i hit instantani per vocació-, el record dels que han marxat -"Ara tot penja d'un fil", a la memòria d'Uri Caballero- i fins i tot el fetitxisme -"Els mitjons"-. Tot això, a partir d'un trencaclosques sònic que enllaça el rhythm & blues i el folk marca de la casa amb el rock de garatge, el beat i la psicodèlia.

La totalitat de "Senyores senyores senyores" es va enregistrar en suport analògic i amb tots els músics tocant a la vegada. Tal i com ho fa Dylan. Tal i com ho feien els mestres del blues i del rock'n'roll de naturalesa imperfecta que ressonen en cada pista d'aquest disc -de Son House als Cramps via Captain Beefheart i la Velvet Underground-. Amb una banda d'acompanyament batejada com a Waldorf Astoria on figuren sospitosos habituals forjats en mil batalles -Les Philippes, Vyvian, Trau, Dead Parties o, és clar, Macho-. I sota els comandaments de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), possiblement el rostre més visible d'una galeria de convidats on també hi figuren, entre d'altres, Roger Mas, Martí Sales, Carles Sanjosé (Sanjosex), Jaume Pla (Mazoni), Jordi Espinach (Liannallull) o Yacine Belahcene. I això no és tot. Aprofitant el format doble, l'àlbum presenta dos blocs clarament diferenciats. Al primer disc hi predominen l'electricitat i les melodies més immediates. Al segon, els passatges reposats i les textures més orgàniques. Una estructura i un embolcall que, si m'ho permeten, remeten als Dioptries de Pau Riba. Una altra obra doble, concebuda a contracorrent i a la qual el temps va donar la raó com també li acabarà donant a "Senyores senyores senyores". Un clàssic, ja veuran com sí.