33RPM

El número zero de 33RPM.

Ahir hi vaig caure. Aquest mes d'abril en fa deu anys. No sabria dir-ne el dia exacte de sortida -de fet, crec recordar que va ser a finals del mes anterior, com sol passar en aquests casos-, però el primer exemplar de 33RPM data d'abril de 2005. El número zero d'una publicació mensual que pretenia difondre i potenciar des de Barcelona la música i la cultura pop tant d'aquí com de fora, que ho feia per primera vegada en català i que s'emmirallava en mitjans internacionals com Uncut o Mojo. La iniciativa va sorgir d'una colla d'activistes tan atrevits com valents -amb Lluís Capellades, director de la revista, al capdavant-, i si recordo l'aventura amb absolut afecte és perquè vaig tenir el plaer, el gust i l'honor de formar-ne part.

33RPM arribava en un bon moment, o això semblava aleshores. Parlem dels dies en què una nova generació de grups catalanoparlants -allò que més tard rebria etiquetes tan absurdes com indie català o nou pop català- començaven a deixar enrere el mal gust de boca del Rock Català oficialista, el que les administracions havien patrocinat sense cap mena de vergonya durant els 90. Els dies en què l'Acampada Jove d'Arbúcies deixava pas a un festival de música amb cara i ulls com era i segueix essent el PopArb. Els dies en què els espais culturals de la televisió pública catalana es rentaven la cara amb rostres nous -com el de Bibiana Ballbé, que aleshores sí que tenia ànima-.

Aquell número zero dedicava la portada a New Order -a l'interior hi havia una entrevista a Stephen Morris-, i oferia entre d'altres un repàs a la història del cèlebre orgue Hammond B3 a càrrec de Miqui Puig. Durant els mesos posteriors, va desfilar per la portada de 33RPM gent com Moby, Holly Williams -un detall que va molestar algun lector, símptoma que el país no s'estava normalitzant al ritme que alguns ens pensàvem que ho feia-, Kim Gordon (Sonic Youth), Super Furry Animals, Cocorosie i Echo and The Bunnymen. I a les seves pàgines s'hi van poder llegir reportatges, entrevistes i cròniques amb protagonistes com Adam Green, Einstürzende Neubaten, Sleater-Kinney, Micah P. Hinson, Brian Wilson, Alan McGee, Van Morrison o Martin Rev (Suicide). Tampoc hi va faltar el seguiment d'una escena autòctona on brillaven noms com els de Camping o Tokyo Sex Destruction -entre d'altres referents més evidents-.

Malauradament, però, l'aventura va durar poc. El número sis, editat el novembre d'aquell mateix 2005, va ser l'últim. Els motius que van precipitar el final, s'ho poden ben imaginar, van ser econòmics. Sí, a Catalunya ja podíem tenir festivals amb cara i ulls i fins i tot grups que permetessin oblidar els despropòsits dels 90, però d'aquí a comptar amb una escena de veritat hi van tres pobles, i nosaltres ens havíem quedat a les portes del primer. Per entendre'ns, trontollava el factor més important de tots, el d'un públic al qual no s'havia educat per a escoltar música sinó per a escoltar qualsevol cosa cantada en català, fos bona o dolenta -"Per fer país insultem en català", que deia el gran Pau Vallvé-. I és clar, quan el que mou el públic no és la pròpia música sinó el simbolisme que se li pugui o vulgui atorgar, parlar d'una escena resulta tan difícil com vendre revistes musicals a aquest mateix públic -estic generalitzant, que ningú se m'enfadi sisplau-.

Nosaltres ens vam quedar amb les ganes, un pam de nas i la sensació de no haver acabat d'entendre tot allò de la normalització lingüística -d'acord, prou d'ironies: escriure en català sobre allò que passa tant aquí com arreu del món és normalitzar la llengua; pagar amb diners públics les trajectòries senceres de grups que prefereixo no anomenar, no ho és-. Això sí, hi va haver qui va prendre bona nota de tot plegat, i des de fa una colla d'anys Enderrock incorpora referències internacionals a la seva secció de crítiques discogràfiques. També celebra cada any un concurs de bandes emergents, una gala de lliurament de premis que no repara en despeses i fins i tot exposicions a través de les quals pretén explicar la història del pop català però es queda a mitges com de costum. I tot això, mentre capçaleres amb més prestigi, tirada i exemplars despatxats han de fer mans i mànigues per quadrar els comptes a final de mes. El secret de tot plegat no resulta cap misteri, i explica per què malgrat el PopArb i l'increment qualitatiu de bona part dels intèrprets i compositors en llengua catalana, a nivell de música pop es manté Catalunya anclada en el mateix retard crònic que ja acumulava vint anys enrere.