Hipnotitzant les masses

Royal Blood, tot allò que el respectable pot esperar a canvi del preu d'una entrada.

ROYAL BLOOD + BAD BREEDING

Sala Apolo, Barcelona

31 de març de 2015

Que quedi ben clar, el format de duet baix-bateria no té res de nou. Lightning Bolt porten una pila d'anys funcionant d'aquesta manera, i sense anar-nos-en massa lluny els barcelonins Prou! també prescindien durant els seus inicis de la figura d'un guitarrista. El que no ha tingut cap d'aquestes formacions són padrins com Jimmy Page o Matt Helders (Arctic Monkeys), factor amb el qual sí que han comptat Royal Blood i que sens dubte ha jugat a favor seu. Tampoc es pot dir que el discurs del duet de Brighton aporti grans novetats: una mica de Black Sabbath -mala llet i tensió-, una mica més d'AC/DC -electricitat i suor-, i força de Led Zeppelin -musculatura i sensualitat-. Una fórmula explotada arreu del món i des de temps immemorials per centenars d'aspirants de manual, però que a mans de Mike Kerr (baix i veu) i Ben Thatcher (bateria) torna a resultar fresca, dinàmica i revitalitzadora.

Probablement sigui aquest un dels secrets del seu meteòric ascens. L'altre és sens dubte la manera com es desenvolupen sobre el terreny. Perquè si una cosa deixen clara aquest parell des del minut zero és que saben estar en un escenari. Interpretant cada peça com si ja fos un clàssic, però amb la sang i el nervi de qui tot just comença a dir-hi la seva -recordem que el seu debut homònim (2014) tan sols porta mig any al mercat-. Lliurant al respectable tot allò que espera obtenir a canvi del preu de l'entrada, i hipnotitzant les masses a la manera dels més grans. Ahir van transformar l'Apolo -on portava mesos penjat el cartell de sold out- en un oceà de mans enlaire. I tenint en compte el ritme al qual avancen els esdeveniments, és només qüestió de temps que acabin fent el mateix en pavellons i macroescenaris a l'aire lliure.

En tal sols un any han conquerit gairebé tot el terreny pel qual altres necessiten una dècada. Això vol dir que també es poden espatllar en un temps rècord, però mentre no ho facin gaudirem d'un grup de rock amb les idees tan clares com brillants. Menció a part es mereixen els també britànics Bad Breeding, que aquests dies recorren Europa com a teloners de Royal Blood. Salvatge hardcore punk metal·litzat, inclosos un cantant que salta al públic sense pensar-s'ho dos cops i un guitarrista que cavalga els amplificadors com qui es llança de cap a un rodeo. El seu repertori, en cap cas apte per a tots els públics, sona com si Henry Rollins encapçalés Motörhead. Definitivament, no convenceran les masses de la manera com ho han fet els caps de cartell. Però precisament per això resulten tan necessaris discursos com el seu.