El Curtis melòman

Ian Curtis.

Emotiu i revelador el pròleg que Deborah Curtis, vídua d'Ian Curtis, signa al volum "So This Is Permanence: Joy Division Lyrics and Notebooks" (2014, publicat recentment a casa nostra per Malpaso com a "En cuerpo y alma. Cancionero de Joy Division"). Una aproximació fins ara inèdita, així com un acurat retrat de la figura i la persona del vocalista de Joy Division. El geni incontingut i l'artista maleït, però també el marit de tendència bohèmia i el melòman incondicional. Atenció a aquest fragment:

"Li agradava anar a les botigues de discos del centre comercial de Moss Side per escoltar les darreres novetats i allà va descobrir on eren els millors clubs de reggae. Anàvem al Mayflower i a l'Afrique, sortíem per aquella zona tantes vegades com podíem. Ho considerava una oportunitat de conèixer la gent que hi vivia, de submergir-se en una altra cultura. Ens impregnàvem de l'atmosfera dels comerços locals i a les tardes recol·lectàvem diners per a les apostes de futbol. No importava l'hora en què haguéssim anat a dormir la nit anterior: Ian insistia que ens llevéssim d'hora i a les vuit fóssim a la feina, per acabar aviat i tornar a sortir".

Costa d'imaginar-se Ian Curtis, icona post-punk i ídol caigut del rock en blanc i negre, assistint a clubs de reggae. Costa d'imaginar-s'ho, però si ho analitzem fredament no hauria de resultar estrany en absolut. Traspassar límits, descobrir i créixer musicalment són necessitats vitals per a qualsevol melòman de cap a peus. I va ser precisament tot traspassant aquests límits com Curtis va construir un discurs encara copiat però no pas igualat a dia d'avui.

Ja se sap. Per a sonar com un artista no n'hi ha prou amb escoltar aquest artista. Cal escoltar allò que ell escoltava. I, si els haig de ser franc, cada vegada que escolto qualsevol de les legions d'imitadors de Joy Division que circulen per aquests móns m'adono que pateixen molt més que una acusada manca d'originalitat als seus respectius discursos. Els manca també l'obertura de mires i la inquietud constant de Curtis. Per això ell es va avançar al seu temps i la resta no acaben mai d'atrapar-lo.