Gent normal

Vaig veure ahir un fragment d'un programa televisiu on el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, responia preguntes formulades per membres del públic. Quan jo vaig sintonitzar l'espai en qüestió, s'adreçava a una ciutadana del País Basc. Dedueixo que la pregunta anava sobre qüestions identitàries i processos sobiranistes, ja que Iglesias insistia en el caràcter plurinacional i en la diversitat de sentiments que engloba l'Estat Espanyol. Plurinacional i diversitat, conceptes que la classe política espanyola mai ha arribat a entendre. Així ens ha anat i així ens segueix anant. El cas és que Iglesias marcava la diferència amb la seva resposta, però minuts després tornava a retallar aquesta mateixa diferència amb un comentari que em va semblar desafortunat.

Un cop acabat el torn de preguntes, el líder de Podemos s'acomiadava tot felicitant els responsables del programa per donar veu "a la gent normal" -en referència a les persones del públic que li havien fet les preguntes-. La cita textual il·lustra com, per moltes diferències que vulguin marcar i per moltes regeneracions que ens vulguin vendre, polítics com Iglesias o Albert Rivera calcen exactament del mateix peu que la vella guàrdia a la qual volen prendre el lloc. Em pregunto a qui es referia Iglesias quan parlava de gent normal. Em pregunto si es referia a la mateixa gent normal a la qual va al·ludir setmanes enrere Mariano Rajoy, amb un altre comentari desafortunat i durant un discurs on pretenia legitimar-se a ell, al seu partit i a aquest bipartidisme crònic, davant la irrupció de Podemos i Ciutadans.

En qualsevol cas, sembla ser, tant Rajoy com Iglesias tenen les coses clares. Per a tots dos líders, la gent normal són els seus respectius electorats tant reals com potencials. El punt on discrepen és en la manera d'anomenar tota aquella gent que es troba fora d'aquests segments i que per tant no deu ser normal. Un en diu abertzales, nazis o gihadistes -segons la temporada, i si no ho diu ell ja ho fa algun dels seus ministres, que per això els té-. L'altre els anomena casta i es queda ben descansat. I jo, que no sé si sóc normal o anormal però no em caso ni amb l'un ni amb l'altre, m'adono que aquesta gent normal no deixen de ser els ciutadans corrents als quals em referia dies enrere en un altre article publicat en aquest mateix bloc.

Els que fa tres anys van atorgar la majoria absoluta al PP perquè es van creure les mentides de Rajoy. Els que, desenganyats per les promeses electorals incomplertes pels populars, es pensen ara que Iglesias disposa d'una vareta màgica que arreglarà de cop dècades de negligència política. Els que fa tan sols un any es manifestaven davant dels mateixos bancs on ara -un cop reoberta l'aixeta- van a demanar crèdits, alimentant d'aquesta manera la mateixa maquinària que ens va portar al forat i que ens hi acabarà tornant per molt que la recuperació econòmica acabi fent-se realitat -cosa que passarà, encara que no sigui tan aviat com voldria Rajoy-. Dit d'una altra manera, poden canviar els actors del bipartidisme i poden canviar els cicles econòmics, però si no són les actituds de governants i governats les que canvien, tot seguirà exactament igual.