Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

Última edició de Guitarra, baix i bateria

Ricky Gil, al centre, amb Biscuit, en una imatge promocional de fa dos anys.

Diuen que tot té un final, i Ricky Gil ha fet aquesta setmana l'última edició de Guitarra, baix i bateria, programa musical a Ràdio Silenci del qual jo mateix tinc el gust d'haver estat col·laborador. Final de trajecte, tancament d'etapa i un sucosa selecció musical que va d'Adam Green a Mose Allison passant per Namina, Manel Joseph, Wilson Pickett i els Fleshtones. També podem escoltar per primer cop una peça del proper disc de Ricky Gil amb Biscuit. Disponible en podcast.

Manel Joseph, La Voss del Trópico i una patrulla de la Guardia Civil

En algun moment de la dècada dels 80, Manel Joseph de l'Orquestra Plateria i Jordi Farràs, conegut artísticament com La Voss del Trópico, circulaven en cotxe per la carretera que va de Ribes de Freser a Queralbs, al Ripollès. Era de nit i plovia intensament. Els va aturar una parella d'agents de la Guardia Civil que anaven a peu. Un d'ells va demanar-los si els podien portar. "¿Es obligación?", va preguntar Farràs. "No, no, claro, caballero", va respondre l'agent. "Entonces, no", va concloure el cantant.

És una anècdota que rescata l'escriptor i al seu dia cap de premsa de Zeleste, Josep Cassart, en un article publicat el passat divendres 19 d'agost a El 9 Nou del Vallès Oriental. Mai prou reivindicats en un país que té molt mala memòria en termes melòmans, Joseph i Farràs eren irreverents i rebels per naturalesa en un moment en què tot estava per fer i tot era possible. Com hem passat d'aquell esperit indomable al conformisme que defineix el mainstream de l'escena pop catalana contemporània, podria donar per un assaig sencer.

Maria Cinta - "Sirena urbana" (2021)

S'hauria de parlar més d'aquest nou ep de Maria Cinta. De com una pionera amb totes les lletres del pop i la cançó en català segueix fent música i presumint d'una veu privilegiada quan és a punt d'enfilar la vuitena dècada vital. Probablement no sigui "Sirena urbana" (2021, Blau Produccions) la via d'entrada més idònia a la seva obra –els no iniciats faran millor en acudir a "Maria Cinta" (1966) o "Ràdio Capvespre" (1989)-, però sí que es tracta d'un dels grans capítols de la seva trajectòria.

Sis pistes que remeten a la chanson française però també al jazz a contrallum que ha nodrit bona part de la trajectòria de la barcelonina. Vital i elegant a "Dona de vent", fràgil i misteriosa a la peça titular, i molt ben acompanyada pel sempre oportú Manel Joseph a "Nem Sol, Nem Lua, Nem Eu" –original de Lenine-, Maria Cinta Rosselló és un dels grans tresors vivents de la música d'aquest país. Caldrà que vingui el festival de torn a recordar-ho per què tota una generació se n'arribi a adonar?

50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers

Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.

El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.

Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.

Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.

Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html

El nét del vigilant

Manel Joseph - Foto Gianluca Battista.

Manel Joseph és un supervivent. Un tros d'història d'aquella Barcelona que ja gairebé no existeix. Un referent de la música amb denominació d'origen barcelonina i una vocació universal que neix als carrers i places de Gràcia i del Born. I un músic de llarguíssim recorregut amb una trajectòria difícil d'abastar: de Dos + Un a Sisa, de Patatas Fritas a Pau Riba i de col·laboracions de tota mena a l'obra que ha signat en solitari, si bé la majoria l'hem arribat a conèixer com el rostre més visible de l'Orquestra Plateria. "El nét del vigilant" (2014, Edicions Els Llums) són les seves memòries. Una lectura plàcida que defuig la rigidesa formal de tota autobiografia per a centrar-se en anècdotes disperses però connectades per la seva pròpia persona. Una amena aproximació a un personatge mai prou reivindicat, amb pròleg a càrrec de l'amic Àlex Gómez-Font. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Els deixo amb aquest fragment, on Joseph recorda una actuació de Dos + Un a la televisió:

"Va ser un dia duríssim, però molt distret. Al programa entre d'altres hi havia Los Salvajes, Chus Martínez, Núria Feliu (em sembla) i Georgie Dan. Chus Martínez amb el seu grup va interpretar Soulfinger dels Barkays. Lo de Los Salvajes va ser apoteòsic. Cantaven Vamos a contar ovejitas i alguna ment preclara no va considerar res millor que portar un ramat de bens a l'estudi i que sortissin entre el conjunt. I allà estaven, amb el seu pastor. "5, 4, 3, 2, 1, dentro...! Vamos a contaaaar ovejitas..." L'home les empenyia i les espantava perquè entressin i elles com un cabdell a sota i al voltant de la càmera, però fora de foco, les va arribar a aixecar a plom agafant-les per la llana del llom i les llançava cap on era el conjunt, però queien davant de la càmera, fora de plano i aterrides tornaven al ramat que anava donant voltes sobre si mateix, com un remolí pelut i pudent, doncs totalment histèriques no paraven de cagar. El Gaby i companyia que anaven reforçats amb metall -casualment el trompetista era el Pedro Román, anys després primer trompetista de la Plateria- seguien: "Vamos a contar ovejitaaas". Tota la cançó va estar el pastor empaitant i llançant ovelles i al final no en va sortir ni una a cap plano. Això sí, van deixar el terra de l'estudi entapissat d'olives negres i l'ambient empudegat. Però l'espectacle, mai més ben dit, no podia parar. Mentre el Salvador presentava l'actuació següent, que era Georgie Dan, que havia de marxar pitant, uns operaris van escampar serradures sobre la merda d'ovella. "Que si tal, que si qual, que si Pasqual... con todos ustedes Georgie Dan..." i ja tenim a l'amic Georgie: "Por qué un pijama, a rayas, a topos, por qué" ballant damunt d'aquella catifa tova i pudenta! Vam tenir feina per plorar de riure sense fer soroll".

Definitivament, la televisió ja no és el que era.

De Palou a la B1: la Granollers progressiva

PRO-GRA-SSIU

Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació

del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers

NAUB1, Granollers

10 de maig de 2014

EL BIG BANG

"Aquell festival va ser el Big Bang, la primera manifestació massiva de psicodèlia que es va viure en aquest país". El periodista Karles Torra, veu més que autoritzada en matèries com el jazz o el rock de tonalitats àcides, es referia al Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. El primer festival de música pop a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música en directe que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, al sud de la capital vallesana, entre els dies 22 i 23 de maig de 1971. Un esdeveniment històric que la NAUB1 va recordar ahir amb el PRO-GRA-SSIU. Una iniciativa de Brubaker i Àlex Gómez-Font amb l'objectiu de recuperar la memòria del festival i posar-lo en context.

Va ser el propi Torra qui en va enumerar les claus en el marc d'una taula rodona coordinada per Gómez-Font i on també hi van participar quatre testimonis presencials d'aquella màgica cita, els músics Emili Baleriola, Miguel Ángel Núñez, Jordi Batiste i Manel Joseph. Els dos primers hi havien actuat com a components de Màquina! i Tapiman. Els dos darrers hi havien assistit com a públic, si bé Batiste havia arribat a actuar de manera improvisada amb un grup el nom del qual ningú va ser capaç de recordar. Va ser també el propi Batiste, que mesos enrere havia abandonat Màquina! i havia acudit al festival literalment escapant-se del servei militar, qui va realitzar de forma domèstica l'única filmació documentada de l'esdeveniment. Una filmació inèdita fins ahir, data en què es va projectar per primera vegada en el marc del propi PRO-GRA-SSIU.

TOT ESPERANT FAMILY...

El Festival de Música Progressiva es va poder dur a terme gràcies a l'aleshores director del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), el promotor Joan Illa Morell (JIM), que va comptar amb assessors com Oriol Regàs -l'impulsor de Bocaccio- o els recentment desapareguts Santi Guix i Joan Lacueva. Pel seu escenari hi van desfilar noms de primeríssim ordre com els dels propis Màquina!, Tapiman, Evolution, Smash, Pan & Regaliz o Fusioon, al costat de propostes més obscures com les de Delirium Tremens -antics Cerebrum-, Sexto Sentido, els granollerins Contraste o un aleshores desconegut Sisa. Però sens dubte el plat fort van ser els britànics Family. Va ser el propi JIM qui va aconseguir-ne la presència després d'intents infructuosos de contractar Donovan, Pink Floyd o els Pretty Things -els dos primers s'escapaven del pressupost, els tercers no van poder venir per problemes d'agenda-.

Encapçalats per l'incombustible Roger Chapman, Family eren aleshores un dels noms a l'alça del rock britànic. L'any anterior havien estat la gran revelació del llegendari Festival de l'Illa de Wight, on el propi Guix els havia descobert. Va ser a Wight, model seguit a l'hora d'impulsar la cita granollerina, on també Núñez va descobrir uns Family que es van fer pregar excessivament abans d'actuar a Granollers. De fet, van explicar els presents, fins a l'últim moment no es va saber si actuarien. Quan finalment ho van fer, al migdia del dia 23 tot tancant el cartell i després de més d'una hora d'espera, les sensacions entre el respectable van ser molt més que positives -segons les cròniques de l'època-. "Portaven el seu propi equip de so", va explicar Baleriola -per això van trigar tant a començar-, "i al costat d'allò la resta semblàvem uns aficionats".

Eren uns temps, va afegir Núñez, "en què aquí tocàvem en condicions molt més rudimentàries: sorties a a l'escenari i no sabies com sonaries, ni tan sols quin era el teu amplificador". Per al guitarrista de Tapiman, haver vist prèviament la banda de Roger Chapman a Wight li havia constatat que "Anglaterra era un altre món: després van tocar els Doors i Jimi Hendrix, no hi havia color". Ara bé, el que resulta innegable és que "una iniciativa com aquella tenia un gran valor en un context com l'Espanya de Franco". "Allò ens va permetre crear la nostra pròpia microsocietat en el context d'aquella societat de dretes", va afegir Baleriola, "ens va fer sentir lliures". I el més important, va evidenciar que allò que semblava un reducte subterrani anava en realitat molt més enllà: "Ens pensàvem que érem 50, i allà vam descobrir que érem 5.000" -les xifres oficials parlen de 4.500 entrades venudes, però es calcula que mig miler de persones va accedir al recinte sense pagar-.

JORNADA DE REFLEXIÓ

El PRO-GRA-SSIU es va presentar com una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació, però la taula rodona va afegir un quart component igual d'important: la reflexió. Crida l'atenció, per exemple, el fet que el Festival de Música Progressiva tingués lloc sense permís governatiu -el document no va arribar fins l'endemà-, quelcom impensable en plena dictadura franquista. "En aquest sentit", va apuntar Torra, "cal destacar la valentia de l'aleshores alcalde Francesc Llobet, que se'n va fer responsable". Detalls com aquest contrasten amb una actualitat marcada per la saturació d'esdeveniments que s'autoproclamen alternatius però estan patrocinats per marques de beguda o firmes de moda. No s'enganyin, celebrar un festival de música progressiva a l'Espanya franquista i sense permís sí que era alternatiu. De la mateixa manera que ho era una escena definida pel risc i la vocació trencadora. La de grups com els propis Màquina! i segells com Als 4 Vents, que apostaven per aquelles sonoritats i no per la dictadura de les llistes d'èxits.

"Es podria dir que van ser les primeres discogràfiques indies", va apuntar Batiste. I tant que sí. El terme indie ve d'independent. I creguin-me, era molt més independent qualsevol d'aquelles manifestacions que el cartell sencer del FIB, per molt bones que siguin les bandes que en formen part. Ah, i que no els enganyin. És cert que cantar en anglès als anys 90 sonava innovador al nostre país. És cert que els grups que ho van fer van acostar una mica més l'Estat Espanyol a la resta d'Europa. Però no van ser els primers, ni de bon tros. Màquina!, Smash, Pan & Regaliz i companyia ja ho feien paral·lelament a l'explosió de fenòmens com la Nova Cançó. I per molt rudimentari que sonés en ocasions el seu anglès, resultaven molt més creïbles que qualsevol diva de conservatori de les que ara canten soul en un anglès de First Certificate.

I LA MÚSICA?

Doncs sí, al PRO-GRA-SSIU també hi va sonar música. La van servir en directe els propis Baleriola i Batiste, amb els seus projectes actuals però sense oblidar-se del seu passat progressiu. El primer ho va fer amb un quartet de jazz-rock on destacava la presència de Jordi Soley -el teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, i que durant bona part del set es va reforçar amb la guitarra de Miguel Ángel Núñez. Al seu repertori habitual s'hi van sumar dues versions de Màquina!, "I Believe" i un "All Right Under the Rain" cantat per Batiste. Aquest darrer va presentar posteriorment el seu projecte Nova, conjunt de rock on l'acompanyen els seus fills Marcel i Adela, a més del guitarrista Jesús Molina.

Van alternar peces del seu debut homònim (2012, Petit Indie) com "No em deixis enrere" amb mirades al cançoner d'Ia-Batiste, entre elles "El noi i la cançó" i "Sifòn". I com a traca final, "Why?". El tema que titulava el primer disc llarg de Màquina! (1970), un dels pilars per excel·lència de la música àcida feta a l'Estat Espanyol i un títol celebrat encara a dia d'avui més enllà de les nostres fronteres. El va interpretar la banda de Batiste, i s'hi van afegir per a l'ocasió Baleriola, Manel Joseph, Núñez i Soley. Reunió històrica a l'escenari de la B1. Molt més que la cirereta o el clímax de la nit. Una imatge d'autèntic luxe i un moment per al record com a culminació del PRO-GRA-SSIU.

Gómez-Font, Torra, Baleriola, Batiste, Núñez i Joseph durant la taula rodona.

Emili Baleriola Quartet.

Adela i Jordi Batiste (Nova).

"Why?". Reunió històrica a l'escenari de la B1.

Exposició d'articles i documents històrics.