Xarim Aresté - "La Rosada" (2015)

Molt més que un canvi d'aires - Foto Noemí Elías.

En una entrevista que jo mateix li vaig fer l'estiu passat, Xarim Aresté explicava que estava treballant en composicions noves, però no sabia si de tot plegat n'acabaria sortint un disc o simplement arxius penjats de forma individual a la xarxa. Per sort, la idea del disc ha acabat prenent forma i el de Flix lliura aquest mateix mes el seu segon àlbum en solitari, "La rosada" (2015). El separen dos anys de "Lladregots" (2013), període durant el qual ha dut a terme col·laboracions amb amics i coneguts com Gerard Quintana o Sanjosex, ha fet una gira de petit format amb un power trio que feia saltar espurnes i ha ingressat a la nòmina de Bankrobber. Vaja, que no ha parat quiet ni un moment i d'experiències n'ha viscut unes quantes. Potser per això, la distància que separa "Lladregots" de "La rosada" té a la pràctica un abast molt superior a aquests dos anys. Parlem d'un salt d'alçada, d'un cop de volant estilístic dels que marquen època i d'un Aresté que acaba de signar la seva obra definitiva.

La primera pista la trobem al tema que enceta "La rosada". Un "A l'univers li sua" de ritme sincopat amb explosiva secció de vents que alça la veu d'Aresté a cotes fins ara inèdites. Per si encara no hagués quedat prou clar, "Ple de gom a gom" eleva al màxim la temperatura ambient al ritme d'adrenalínic folk amb pinzellades balcàniques. A aquestes alçades no n'hi ha cap dubte. L'entrada a Bankrobber suposa per a Aresté molt més que un canvi d'aires. Suposa l'inici d'una nova etapa creativa que, ara per ara, deixa enrere les formes setanteres a què ens tenia acostumats per a abraçar registres com la psicodèlia o un pop plusquamperfet que beu directament de "Pet Sounds" o "Odessey and Oracle". Música de vocació lliure que tant pot apuntar a l'Orient més remot -"Jo t'estimo"- com al soul més revitalitzador -"La Santa Espina"-, i que deixa per a la posteritat la immortal "Pensant en cercles". Lisèrgia primaveral, lírica vitamínica i un tresor a l'alçada de tot allò amb què se'l pugui arribar a comparar. Un clàssic, ni més ni menys.