Els dels llibres

Les memòries de Lady Day i la vida novel·lada de Nadia Comaneci,
les meves adquisicions d'aquest Sant Jordi.

No sóc molt amant de Sant Jordi. Em fan mandra les aglomeracions, i més si són de les que toquen avui. De les de fer-se selfies amb escriptors i demanar signatures en llibres que en molts casos acaben amb prou feina decorant prestatgeries. Malgrat tot, m'agradaria fer dues consideracions. La primera és que la caixa que facin avui permetrà a molts llibreters travessar amb unes mínimes garanties el desert que suposa la resta de l'any per al seu gremi. L'altra és que m'agrada llegir i m'agrada comprar llibres, ja sigui el dia de Sant Jordi, el dia de Nadal o la revetlla de Sant Joan. Per això, i aprofitant que avui s'aplicaven rebaixes del 10% amb motiu de la Diada, m'he acostat a la meva llibreria habitual i he adquirit un parell de lectures a un preu més assequible que de costum.

Dit això, i insistint que em fa moltíssima mandra tot el circ de Sant Jordi, haig de dir que hi ha coses que encara em fan més mandra. Com haver d'escoltar certs comentaris, que ja són habituals durant la resta de l'any però en dates assenyalades com avui multipliquen el seu soroll a la xarxa i en el boca a boca. Que si Sant Jordi és perquè els dels llibres facin diners -sense concretar si els dels llibres són els escriptors, els llibreters, els editors, els impressors o qualsevol altre gremi vinculat amb aquest negoci, que són uns quants-, que si són tots uns aprofitats -novament, sense acabar de concretar l'abast del conjunt tots-, etc. Comentaris desproporcionats, pronunciats (o escrits) des del més absolut desconeixement i amb més fetge que reflexió, i que també solen aplicar-se a col·lectius com els músics, els actors, els artistes plàstics i visuals, els promotors de concerts i festivals de música, els productors i distribuïdors cinematogràfics, o tots aquells que treballen en l'àmbit discogràfic.

Doncs sí, és cert, avui els dels llibres faran diners, com també els fan de tant en tant els professionals de la música, del cinema, de la dansa o del teatre. És més: a banda de l'amor incondicional a l'art, tota aquesta gent treballa perquè espera obtenir ingressos a través d'aquest art. ¿Que fort, oi, que un professional visqui de la seva professió? Resulta que els mecànics, els forners, els cirurgians i els professors de matemàtiques també estimen els seus respectius oficis -o així hauria de ser-. Però si van cada dia al taller, al forn, al quiròfan i a l'aula, és per tenir ingressos a final de mes i d'aquesta manera poder pagar les despeses de la llar, el menjar que s'emporten a la boca o l'educació dels seus fills. Per poder viure, en definitiva, que és el mateix que fan o proven de fer els professionals de la cultura. La diferència és que, mentre ningú s'escandalitza quan un forner li cobra una barra de pa, qualsevol que es dediqui a l'art o a la cultura s'ha de justificar constantment pel simple fet de voler viure de la seva feina.

Ja se sap. En aquest país nostre on el ciutadà corrent és el paradigma de la correcció i on la culpa de tot la tenen sempre els altres, en aquest país on escandalitzen les vergonyes de Rato i Pujol però no les de qui va a reparar el cotxe i demana al mecànic que no li cobri l'IVA, regna la percepció errònia que l'artista -i per extensió tots els professionals que viuen de l'art d'aquell artista- és un penques. Que viu del cuento, que això sí que és vida i no llevar-se cada dia a no sé quina hora. Doncs bé, a tots els ciutadans corrents que amb tot el dret del món es pensen que viure de l'art i de la cultura és tan fàcil, els convido a deixar de queixar-se i a passar de les paraules als fets. Els convido a deixar-ho tot, a dedicar-se a això que els sembla bufar i fer ampolles, i sobretot a arribar a final de mes amb la mateixa facilitat.

Els convido a provar-ho i els asseguro que, un cop ho hagin fet, com a mínim hauran après una bona lliçó. Els ho diu un que es dedica a la cultura i que, havent après ja fa temps aquesta lliçó, se sent afortunat de fer allò que li agrada. Un que estima allò que fa però porta anys sense marxar de vacances per manca tant de temps com de diners -i sense que això últim suposi cap trauma, només faltaria-. Per això, perquè sé què és dedicar-se a la cultura en un entorn tan poc propici com el que ens envolta, perquè sé què se sent quan els ingressos no arriben i les perspectives són negres a curt termini, m'alegro que avui sigui un bon dia per els dels llibres. I espero que facin molt de calaix, o com a mínim el suficient per no haver de tancar més llibreries. Perquè els lletraferits com jo poguem seguir entrant a aquests establiments durant la resta de l'any, ja sigui a remenar o -quan la butxaca ens ho permeti- comprar-nos unes quantes pàgines de plaer. Bona Diada a tothom.