Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orquestra Plateria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orquestra Plateria. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de juny del 2023

Dia de la Música 2023


La commemoració del Dia de la Música coincideix amb l'inici de l'estiu. La d'avui, 21 de juny, és una data en què habitualment m'agrada fer sonar els meus discos dels Beach Boys i de les Ronettes, també recuperar alguna joia del surf instrumental, i deixar-me portar per l'esperit de revetlla de tota la vida de l'Orquestra Plateria. Per això he tornat a desenfundar aquesta còpia en vinil del segon àlbum de la formació barcelonina, publicat el 1979 amb títol homònim –el plàstic d'"Estremécete", "La Neurastenia", "El Sabio""Mambo nº 8" i "Pedro Navaja", gairebé res-. Un disc dels que fan festa en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però que ara mateix també porta implícit l'homenatge a qui ens ha deixat abans d'hora. Va per Emili Baleriola. En pau descansi. I que la música no deixi mai de sonar.

Emili Baleriola (1952-2023)

EMILI BALERIOLA
(1952-2023)

Molt trist per la mort d'Emili Baleriola, gran guitarrista i persona encantadora amb qui vaig tenir el gust de coincidir –de treballar- durant les dues edicions de PRO-GRA-SSIU, jornada divulgativa sobre jazz i música progressiva promoguda per Àlex Gómez-Font i Brubaker a la NAUB1 de Granollers. A l'edició de 2014 hi va actuar amb el seu quartet de jazz (a la fotografia) i va rescatar part del cançoner de Màquina! amb la banda de Jordi Batiste. A la de 2015 hi va fer un repertori triat especialment per l'ocasió amb Toni Palacín (Mi Generación) i Trajecte Final.

Parlar d'Emili Baleriola és referir-se a un dels més il·lustres veterans del jazz, del rock i del blues a casa nostra. Dels fundacionals Crac, power trio essencial i mai prou reivindicat del rock progressiu català, a la segona etapa dels mateixos Màquina! –on va entrar tota la formació de Crac, i que sovint sol associar-se amb el guitarrista-, i de l'Orquestra Plateria –en va ser un dels fundadors i s'hi va mantenir a bord fins al final- a Jaume Sisa –amb qui va gravar "La Catedral" (1977) i va sortir de gira-. A tot plegat cal sumar-hi la notable producció a títol propi. Se n'ha anat un tros d'història de la música d'aquest país.

D.E.P.

diumenge, 21 d’agost del 2022

Manel Joseph, La Voss del Trópico i una patrulla de la Guardia Civil

En algun moment de la dècada dels 80, Manel Joseph de l'Orquestra Plateria i Jordi Farràs, conegut artísticament com La Voss del Trópico, circulaven en cotxe per la carretera que va de Ribes de Freser a Queralbs, al Ripollès. Era de nit i plovia intensament. Els va aturar una parella d'agents de la Guardia Civil que anaven a peu. Un d'ells va demanar-los si els podien portar. "¿Es obligación?", va preguntar Farràs. "No, no, claro, caballero", va respondre l'agent. "Entonces, no", va concloure el cantant.

És una anècdota que rescata l'escriptor i al seu dia cap de premsa de Zeleste, Josep Cassart, en un article publicat el passat divendres 19 d'agost a El 9 Nou del Vallès Oriental. Mai prou reivindicats en un país que té molt mala memòria en termes melòmans, Joseph i Farràs eren irreverents i rebels per naturalesa en un moment en què tot estava per fer i tot era possible. Com hem passat d'aquell esperit indomable al conformisme que defineix el mainstream de l'escena pop catalana contemporània, podria donar per un assaig sencer.

diumenge, 20 de març del 2016

Carles Flavià (1945-2016)

CARLES FLAVIÀ
(1945-2016)

És difícil definir a Carles Flavià. Perquè, sense acabar-se d'encasellar enlloc, feia gairebé de tot i tot allò que feia ho feia bé. Actor, monologuista, empresari de la nit -ell va ser l'impulsor de la sala Nitsa!-, mànager d'artistes i fins i tot sacerdot, una vocació aquesta última que va abandonar quan va perdre la fe i a canvi va guanyar una visió del món d'allò més transversal. Carles Flavià era tantes coses i se l'ha pogut trobar a tants llocs, que probablement l'única manera de definir-lo sigui pel seu propi nom. Era Carles Flavià, i punt. Criatura de la nit, espectacle personificat i testimoni d'excepció a la vegada que catalitzador d'alguns capítols essencials de la cultura barcelonina de la passada meitat de segle. I, deien els que el coneixien personalment, una persona propera, transparent i per damunt de tot molt gran. Sisa, l'Orquestra Plateria, Gato Pérez i Pepe Rubianes han estat tan sols alguns dels seus companys de viatge. Sigui on sigui ara mateix, de ben segur aquests dos últims l'hauran rebut amb els braços oberts. Per a ells la festa acaba de començar. La resta vivim des d'avui en un món una mica més trist i, sobretot, avorrit.

dijous, 23 d’abril del 2015

El nét del vigilant

Manel Joseph - Foto Gianluca Battista.
Manel Joseph és un supervivent. Un tros d'història d'aquella Barcelona que ja gairebé no existeix. Un referent de la música amb denominació d'origen barcelonina i una vocació universal que neix als carrers i places de Gràcia i del Born. I un músic de llarguíssim recorregut amb una trajectòria difícil d'abastar: de Dos + Un a Sisa, de Patatas Fritas a Pau Riba i de col·laboracions de tota mena a l'obra que ha signat en solitari, si bé la majoria l'hem arribat a conèixer com el rostre més visible de l'Orquestra Plateria. "El nét del vigilant" (2014, Edicions Els Llums) són les seves memòries. Una lectura plàcida que defuig la rigidesa formal de tota autobiografia per a centrar-se en anècdotes disperses però connectades per la seva pròpia persona. Una amena aproximació a un personatge mai prou reivindicat, amb pròleg a càrrec de l'amic Àlex Gómez-Font. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Els deixo amb aquest fragment, on Joseph recorda una actuació de Dos + Un a la televisió:

"Va ser un dia duríssim, però molt distret. Al programa entre d'altres hi havia Los Salvajes, Chus Martínez, Núria Feliu (em sembla) i Georgie Dan. Chus Martínez amb el seu grup va interpretar Soulfinger dels Barkays. Lo de Los Salvajes va ser apoteòsic. Cantaven Vamos a contar ovejitas i alguna ment preclara no va considerar res millor que portar un ramat de bens a l'estudi i que sortissin entre el conjunt. I allà estaven, amb el seu pastor. "5, 4, 3, 2, 1, dentro...! Vamos a contaaaar ovejitas..." L'home les empenyia i les espantava perquè entressin i elles com un cabdell a sota i al voltant de la càmera, però fora de foco, les va arribar a aixecar a plom agafant-les per la llana del llom i les llançava cap on era el conjunt, però queien davant de la càmera, fora de plano i aterrides tornaven al ramat que anava donant voltes sobre si mateix, com un remolí pelut i pudent, doncs totalment histèriques no paraven de cagar. El Gaby i companyia que anaven reforçats amb metall -casualment el trompetista era el Pedro Román, anys després primer trompetista de la Plateria- seguien: "Vamos a contar ovejitaaas". Tota la cançó va estar el pastor empaitant i llançant ovelles i al final no en va sortir ni una a cap plano. Això sí, van deixar el terra de l'estudi entapissat d'olives negres i l'ambient empudegat. Però l'espectacle, mai més ben dit, no podia parar. Mentre el Salvador presentava l'actuació següent, que era Georgie Dan, que havia de marxar pitant, uns operaris van escampar serradures sobre la merda d'ovella. "Que si tal, que si qual, que si Pasqual... con todos ustedes Georgie Dan..." i ja tenim a l'amic Georgie: "Por qué un pijama, a rayas, a topos, por qué" ballant damunt d'aquella catifa tova i pudenta! Vam tenir feina per plorar de riure sense fer soroll".

Definitivament, la televisió ja no és el que era.