diumenge, 13 de novembre de 2016

15 anys d'Al Ras

La jam session final (al centre, Caroline Cotter).
AL RAS FESTIVAL 2016
Mercat Vell, Mollet del Vallès
12 de novembre de 2016

L'aposta era tan insòlita com arriscada: organitzar un festival dedicat al bluegrass i altres gèneres perifèrics i celebrar-lo més enllà dels límits de la ciutat de Barcelona. Va ser així com va néixer Al Ras, una cita pionera a casa nostra que al llarg de la passada dècada i mitja ha consolidat el municipi de Mollet del Vallès com un punt calent al mapa europeu de la música d'arrels nord-americanes, aplegant any rere any noms de primera línia tant d'aquí com de fora així com un bon nombre d'incondicionals que també vénen de més enllà de les nostres fronteres. Aquesta setmana ha celebrat la seva quinzena edició, dues jornades prèvies en diferents espais de Barcelona i una jornada central al Mercat Vell de Mollet del Vallès -un entorn, tot sigui dit, que sembla fet a mida d'un esdeveniment d'aquestes característiques-.

A Mollet va escalfar motors tot un veterà com és Toni Giménez, que va reivindicar-se una vegada més com a gran transmissor en aquestes latituds del folk d'arrel anglosaxona. Tot seguit, Chestnut Ridge -banda barcelonina que compta a les seves files amb tot un Ricky Araiza- van posar les primeres notes de bluegrass a la nit, i ho van fer amb la col·laboració de tot un elenc de convidats entre els quals figuraven la jove promesa Jodie Cash i un altre veterà il·lustre com és Moisés Sorolla (Rebeldes, Jodie Cash Fingers). Els també barcelonins Ryegrass van mutar permanentment la seva formació al llarg d'una actuació amb un fort accent didàctic que es va allunyar momentàniament del bluegrass per a aprofundir en llenguatges com el del hillbilly.

La Barcelona Bluegrass Band ja no necessita presentació a aquestes alçades. Institució de ple dret, diversos dels seus integrants són els mateixos que any rere any fan possible aquest petit gran miracle que és Al Ras. Ahir van alternar originals i versions amb bon humor i molt d'ofici. Els va succeir un altre dels grans referents estatals del bluegrass, La West. Els bascos van alternar també originals i clàssics de la música nord-americana com "Great Balls of Fire", tot un himne de Jerry Lee Lewis que ells van traslladar als paisatges sonors dels Apalatxes.

I pel final, com de costum, els plats més forts del menú. D'entrada, Ron Cody, Jesse Brock & Caroline Cotter, un trio de Maine a qui alguns han conegut a través del combo The Gather Rounders -tots en formen part- i d'altres a través dels seus respectius projectes solistes. Del que no hi ha cap dubte és d'una projecció que va a l'alça i d'una solvència que es posa de manifest cada vegada que entonen perles tan precioses com "Back on the Train" o "My Evergreen". Tot plegat amb una veu pròpia que oscil·la entre el folk, el bluegrass i altres variants del so Americana i que en ocasions pot arribar a evocar noms com el d'Alison Krauss.

L'altre cap de cartell era Red Wine, veterà quartet italià que porta gairebé quatre dècades a la carretera i que es pot considerar com un dels màxims referents del bluegrass al Vell Continent. Ofici, empenta i veterania es van sumar en un passi que va repassar originals de la banda i es va atrevir a adaptar al seu llenguatge autèntics tòtems com "For No One" (The Beatles) o un medley d'estàndards en italià, entre ells "That's amore" o "Buonasera signorina". La cloenda del festival va aplegar tots els músics participants i part del propi respectable en una jam session de grans proporcions que va elevar la temperatura de la sala al ritme de peces tradicionals com "Will the Circle Be Unbroken?".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada