Quan el secretari general del PSC anima en públic a un candidat determinat, i a més ho fa amb unes ganes i una empenta que ni posant-se a ballar, automàticament aquest candidat tendeix a fer aigües per tots costats. "Pedro! Líbranos de Rajoy!", va cridar als quatre vents ara fa cosa de mes i mig. I el Pedro (que no era el de la Heidi sinó Pedro Sánchez, fins fa poc secretari general del PSOE) no tan sols no ens va lliurar de Rajoy sinó que va sortir per la porta del darrere per a acabar reconeixent en una entrevista allò que ell i el seu partit havien negat durant tota la campanya (que Catalunya és una nació).
El passat cap de setmana hi va tornar. "Go, Hillary, go!", va proclamar Iceta com qui canta la tornada d'una cançó de Chuck Berry o dels Ramones. "Go, Hillary, go!", va exclamar en un anglès que no era perfecte però denota un nivell en idiomes superior al de tots els presidents espanyols des de la Transició. "Go, Hillary, go!", el líder d'un partit que es diu socialista animant una candidata que es troba més a la dreta que el mateix PP. "Go, Hillary, go!", i automàticament vaig saber que la Hillary (Clinton) més aviat no aniria enlloc.
Així funciona el meu indicador. Una maquinària de precisió que podria alterar el curs de la història i fins i tot aconseguir que l'Espanyol guanyés dos partits seguits fora de casa. Un mecanisme basat en el causa-efecte que si s'ho proposés podria obrir boníssimes perspectives de cara al futur: sisplau, Miquel, anima a Trump i a Rajoy amb totes les teves forces d'aquí a quatre anys. I posats a demanar, comença a animar també a Marine Le Pen, no fos cas que tinguéssim alguna sorpresa quan hi hagi eleccions a l'altra banda dels Pirineus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada