Ham on Rye

Charles Bukowski.

"Podía ver el camino que se abría frente a mí. Yo era pobre e iba a continuar siéndolo. Pero tampoco deseaba especialmente tener dinero. No sabía qué es lo que quería. Sí, lo sabía. Deseaba algún lugar donde esconderme, algún sitio donde no tuviera que hacer nada. El pensamiento de llegar a ser alguien no sólo no me atraía sino que me enfermaba. Pensar en ser un abogado, concejal, ingeniero, cualquier cosa por el estilo, me parecía imposible. O casarme, tener hijos, enjaularme en la estructura familiar. Ir a algún sitio para trabajar todos los días y después volver. Era imposible. Hacer cosas normales como ir a comidas campestres, fiestas de Navidad, el 4 de Julio, el Día del Trabajo, el Día de la Madre... ¿acaso los hombres nacían para soportar esas cosas y luego morir? Prefería ser un lavaplatos, volver a mi pequeña habitación y emborracharme hasta dormirme".

CHARLES BUKOWSKI. "La senda del perdedor" ("Ham on Rye", 1982).
Trad.: Jorge G. Berlanga / Ernesto Giménez-Caballero Alba (1990, Anagrama)


De tant en tant m'agrada recuperar aquesta novel·la autobiogràfica de l'escriptor maleït per excel·lència. Bukowski no va guanyar mai un Nobel, però els asseguro que Dylan, Tom Waits i tants d'altres el tenen ben llegit. De tant en tant, deia, m'agrada recuperar "Ham on Rye". I sempre que m'hi endinso, sempre que contemplo les misèries de la societat nord-americana -i per extensió occidental- de la mà de Henry Chinaski, no ho puc evitar, acabo recordant-me de totes aquelles ments benpensants que tenen per mantra afirmacions com la gent és bona. Així, en cursiva perquè hi ha qui no pot parar-ho de repetir: la gent és bona, i punt. I si es cometen abusos d'autoritat, si cada dia moren innocents en algun conflicte armat i si hi ha espavilats enriquint-se de forma il·lícita no és perquè la gent sigui dolenta, sinó perquè el poder corromp i el capitalisme el carrega el diable. Aquest és el problema: el capitalisme. El dia que ens en desfem el món serà un lloc millor. Perquè el món estarà en mans de la gent i la gent, ja se sap, és bona -bé, excepte els votants de Donald Trump, Mariano Rajoy i Marine Le Pen, que també són gent però pel que ens ocupa no compten-. Que la gent és bona? De debò em volen fer creure tal barbaritat? Provin de llegir aquest llibre si encara no ho han fet i m'ho expliquen.