Pluja

De vegades la música no és tan sols allò que s'escolta sinó també allò que es veu. Una mirada a l'infinit, una expressió facial o fins i tot la postura que adopti l'intèrpret poden reforçar i en ocasions alterar allò que diuen les notes que surten del seu instrument. Són detalls que importen (i molt), però que només poden apreciar-se de prop. I en aquest sentit, veure i escoltar de prop com Clara Peya toca el piano és molt més que un espectacle. És tota una experiència que aquests dies s'amplia en el marc de Pluja, un espectacle multidisciplinari de la pròpia Peya i el polifacètic i sempre sorprenent Guillem Albà. Un muntatge escènic auster que reivindica el poder de la proximitat i de les petites coses. I tota una reflexió al voltant de la fragilitat de l'ésser, la seva vulnerabilitat i el fet de ser o de sentir-se petit. Aforament reduït -un servidor va assistir a una de les dues representacions dutes a terme ahir a la tarda a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers-, contacte directe amb el respectable i tota una muntanya russa emocional on van de la mà disciplines com la música, la poesia, el teatre visual o les titelles. "Si podeu escoltar la meva veu, si ens podem mirar als ulls, vol dir que som a prop i que estem vius", conclou Albà a la recta final d'un espectacle tan emotiu com emocionant.