"Barcelona 92, ens han donat pel cul a tots / I el 93, Barcelona no existeix", cantaven Pixamandurries ara fa cosa d'un quart de segle a l'antihimne subterrani que va esdevenir "Barna 93". Ignoro si el poeta, periodista i novel·lista David Castillo tenia present la cançó de torn quan va escriure aquesta novel·la ambientada en una Ciutat Comtal encara més apocalíptica que l'eterna ressaca olímpica, però el cert és que les seves 140 pàgines -la lectura resulta tan ràpida com fulminant- concentren i amplifiquen tots els mals i totes les pors de la Barcelona contemporània amb un arc argumental farcit de personatges a les últimes, locals clandestins, rebels bohemis, senyors de la guerra, autoritats corruptes i orgies de sexe, alcohol i drogues.
Perquè l'acció de "Barcelona no existeix" (2014, Empúries) s'ambienta en un futur indeterminat i en una ciutat distòpica on les autoritats controlen tan sols un centre envoltat de barris en constant disputa entre milícies de diferent signe. Un marc de fons que pot recordar el d'estats fallits com Somàlia, però que espanta de debò quan l'autor mira enrere i explica el per què de tot plegat. La crisi econòmica, social i moral que va precedir i provocar el desastre -la mateixa que portem una pila d'anys arrossegant, ni més ni menys-. Vista en clau de present, la novel·la no deixa de ser una al·legoria de l'ara i l'aquí, dels temps convulsos que estem vivint i d'un sistema al qual ja no queden més pedaços amb què tapar tot allò que ha fet malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada